'Piano piano si va lontano': una família feliç
Renzo Piano és un dels grans arquitectes europeus de la segona meitat del segle XX. Premi Pritzker del 1998, és autor d’obres com el Centre Georges Pompidou (amb Richard Rogers), el gratacel del diari New York Times o la Torre del Pont de Londres. S’ha escrit i dit molt sobre ell. Del que no sabíem gaire res era de la seva obra més íntima i original: la seva família. A Planimetria d’una família feliç (Empúries, en traducció de Pau Vidal), la seva tercera filla, Lia Piano (Gènova, 1972), ens revela l’ambient lliure i heterodox en què van viure els Piano. Després d’uns anys de periple estranger, a la segona meitat dels anys 70 van retornar a Gènova. El Renzo estava a punt de complir els 40 i la mare tot just passava dels 30.
Van comprar una casa amb jardí, tota ella una mica atrotinada, decadent. Havia pertangut a una família aristocràtica. Tenia una gran estança, de quatre metres d’alçada i amb tres immensos finestrals. Al fons, per sobre de les crestes de les teulades, entre cases, hi resplendia el mar. I van contractar una assistent, la calabresa Concepita Maria, analfabeta, mare de tretze fills i dona d’un expresidiari, el Carmelo, a qui de tant en tant posaven entre reixes. El dia que "lo pardal" era "a la gàbia" ella estava més contenta. Es veia que havia estat molt guapa, cosa important per als Piano. L’estètica! Però els seus mètodes amb la canalla eren els tradicionals: "Concepita Maria, no troba que seria millor no pegar-los, als nens?" Es va fer imprescindible i es va fer estimar com una més de la família.
Normes? "Prohibit prohibir", hi posava en un rètol al damunt de cada porta. El temps no comptava, no hi havia horaris: piano piano... La Lia (més coneguda per "tapdebassa") i els seus germans (en Marco i en Gioele, afectat de tartamudesa i de passió per la química) van créixer enmig d’un fabulós desordre creatiu. Tot es perdia i ningú no trobava a faltar res. "La nostra infantesa va ser una rastellera infinita d’avisos, citacions, notes, informes del director, senyora ho dic ple bé de la nena, sacsejos de cap i mirades al cel". La mare feia comèdia per tranquil·litzar els mestres, sense, però, cap intenció seriosa de canviar. No eren normals: al vàter el més normal era que hi faltés paper i no tenien tele. Ni resaven el parenostre. Però sí que tenien llibres: un prestatge de 307 metres recorria tota les parets de la casa com una cinta d’embalar. I també tenien gossos i gallines, moltes: van fer un concurs familiar per veure qui dissenyava el millor galliner. I va venir una senyora de la Ligúria a ensenyar-los a fer parets de pedra seca. Però les gallines es van resistir a viure tancades fins que un dia el Renzo se’n va trobar una a la dutxa i la cosa no va acabar bé.
La Lia va aprendre a llegir sola: "Jo no volia llegir les lletres l’una darrere l’altra, com les tòtiles de les meves companyes, jo les volia llegir totes alhora". I un dia de cop ja llegia. Com s’ho havia fet? La Concepita Maria, que no sabia llegir, en va tenir la culpa: deia que les paraules eren com les cireres, l’una arrossega l’altra, "Les hi hai ensenyades jo, a la xiqueta". També els explicava contes truculents farcits de bruixeria, encanteris i càstigs. Parlava amb imatges: "Era cinema, gramàtica no". Un dia la Lia, després que amb els germans trobessin un búnquer secret al jardí –segurament de l’època dels nazis a la ciutat–, va preguntar a la Concepita Maria qui eren els nazis: "Lo peix del Nasi és típic d’allà baix. Se fa en pataques". Un altre dia li va agafar per anar a l’església: "El papa i jo ens estimaríem més que fessis gimnàstica rítmica".
I així podríem seguir i seguir i seguir. Els Piano, com els Durrell, una família atípica, encantadora i irrepetible.