La Junil té catorze anys i s’acaba d’enamorar... d’Ovidi. Sí, el poeta. Potser no és l’enamorament més habitual en una adolescent, però és que ella viu al principi de l’era cristiana, a l’imperi romà. És la protagonista de Junil a les terres dels bàrbars, l’última novel·la de Joan-Lluís Lluís (Club Editor). A La Setmana, li vaig preguntar si em deixava dir que el llibre és una novel·la d’aventures, i em va respondre que sí, però que esperava que fos més coses. I n'és moltes altres, i tant. Una d’elles, de fet, ha estat el punt de partida d’aquest article.

Trobo que la seva novel·la és una celebració de la lectura i de la poesia. No n’és el tema principal, però es respira de principi a fi. Jo no sé quant hi ha de Joan-Lluís Lluís en els personatges, allò que tantes vegades preguntem als autors, però estic segura que aquest enamorament de la Junil també és el seu. Curiosament, he encadenat tres llibres més on he vist aquesta passió molt reflectida. A Sola (Columna), la primera novel·la de la Carlota Gurt, la Mei és aspirant a escriptora, però a més és una gran lectora. Quina enveja que li provoca, la biblioteca del veí! La Sílvia Soler fa de llegir una cosa quotidiana i d’una llibreria un lloc de trobada natural a Nosaltres, després (Univers). Per a alguns dels seus personatges, la lectura és refugi. És una mica el que li passa a la Roxana, editora i una de les protagonistes de La vida autèntica, de la Montse Barderi (Columna). A més, llegir li dona eines per comprendre el món, i atorga un poder especial a les grans obres literàries: creu que embelleixen el temps.

M’agrada que hi passi això, als llibres. Trobar entre línies la part lectora dels escriptors, reconèixer-hi el seu enamorament. A Sola, la Mei diu que “la literatura de recepta ja neix morta”: no es pot escriure seguint esquemes o fórmules. Conversant amb Xavier Graset, Gurt afirmava que darrere un text hi ha d’haver un batec, una emoció. Jo estic convençuda que aquesta emoció té arrels en l’experiència lectora dels autors, que els deixa alguna cosa especial. Diuen que per escriure s’ha d’haver llegit: segur, però no només per una qüestió d’estil.