Malgrat el moment que vivim, el vell lema independentista “Ni França ni Espanya, Països Catalans” ha caigut en l’oblit. No tant per França, esclar. Sempre em va semblar que equiparar França amb Espanya era injust. ¿Com podíem posar al mateix sac l’Espanya franquista i la França de la cultura i la revolució? Xavier Febrés acaba de publicar Breu història de França explicada als catalans, un llibre que, més que una història, és un assaig històric, un pensar històricament, a la manera de Pierre Vilar, i pensar periodísticament, a la manera de Josep Pla. Amb aquest bagatge, Febrés ha posat negre sobre blanc les seves fílies i contradiccions de català afrancesat.
Jo soc de la primera generació que a l’escola vam aprendre anglès i no francès, quan encara hi havia bons professors de francès i mals professors d’anglès. Una llàstima. Els pares, els avis i els besavis tenien o havien tingut París com a far. La Catalunya de principis de segle es va independitzar culturalment d’Espanya mirant nord enllà, sobretot cap a la capital francesa, on pelegrinaven els artistes modernistes i avantguardistes. L’atracció es va mantenir, amb més dificultats, durant el franquisme, amb Perpinyà com l’oasi més pròxim de llibertat, igualtat (l’escola republicana!) i fraternitat. I, tanmateix, tot això passava sense oblidar el jacobinisme centralista ni el mal tracte donat als exiliats de la Guerra Civil.
Amb el llibre de Febrés he recordat i posat dates i arguments a tot aquest amor-odi cap a la grandeur. He fet una mica de flâneur, en un viatge per la història i la geografia física i sentimental del país dels drets de l’home i de l’ofec de les llengües minoritàries (al segle XVIII, el 70% de la població parlava altres idiomes que no eren el francès: occità, català, basc, picard, normand, borgonyó, flamenc, bretó, alsacià i cors), pel Versalles luxosament obscè de la Pompadour, pel París dels bobós (bohemis burgesos) i les banlieues irreformables de la immigració tot i que en molts casos han estat governades durant dècades per l’esquerra. En fi, per aquesta França que sempre ha confós progrés i unió amb integrisme uniformista. I, tanmateix, ja voldríem tenir els seus museus (un Louvre amb 200 milions de pressupost anual) i teatres i índexs de lectura, els seus serveis socials, la seva força econòmica...
El llibre acaba recordant l’intent de Pasqual Maragall de crear una Euroregió mediterrània amb Barcelona com a epicentre i d’incorporar Catalunya a la francofonia. Ni a França ni a Espanya no els ha interessat mai de debò el corredor mediterrani. El tram de l’alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà continua pendent. Madrid treballa pel Gran Madrid i París continua sent París. Potser el vell lema independentista no anava tan mal encaminat: ni França ni Espanya... Però bé, com va dir el 25 de juliol del 1593 el primer Borbó, Enric IV, “París bé val una missa”.