Quan l’horror és un pati d’escola
El dia que en Jacob va saber que era una nena intocable i apestada
“Per començar, ¿qui sou vosaltres?”, diu d’entrada el narrador del llibre. I nosaltres, lectors, ens sentim interpel·lats. És un narrador que s’ha contingut durant molt temps però que ara desborda odi, venjança, amor, paraules. Un narrador, en Nemi, que s’ha estimat i s’estima en Jacob. Un narrador trencat pel dolor que reviu i refà els records de la persona estimada, els records d’algú que ha estat bo fins a la insensatesa, algú que hauria volgut no tenir cap sexe per no haver de ser un cos maltractat, ultratjat, exclòs.
En Nemi voldria haver acompanyat en Jacob de sis anys a l’aula i al pati el primer dia de classe. Així potser l’hauria entès millor i, sobretot, potser l’hauria pogut protegir dels que li van fer tant mal. És el que ens passa quan estimem: desitjaríem viatjar enrere i mirar d’evitar els tràngols que van patir els éssers estimats. Tràngols que encara avui els defineixen: la màquina del temps no existeix i en aquell moment pretèrit ningú els va saber estalviar l’infern.
Què va passar el primer dia de classe d’en Jacob a l’escola de frares? D’una banda, la senyoreta se li va acostar i li va dir que tenia permís per clavar una pantoflada al seu company de pupitre si el molestava, perquè era subnormal. Aquestes van ser les primeres paraules que li van adreçar a l’escola. Li donaven permís per fer servir la violència. I l’advertien que hi havia nens que no eren normals. D’altra banda, el record del mateix dia a l’hora del pati: “Un nen l’estassa, l’agafa pel cap i clac-clac, contra el terra de la pista. Un clac-clac i prou, o potser dos o tres, no dura gaire, perquè un altre nen diu que les nenes no es toquen, les nenes no es peguen, les nenes són contagioses”. És a dir: aquell primer dia en Jacob va saber que era una nena, l’única nena de l’escola. L’havien identificat com a nena intocable, com a nena apestada. Com a nena, que ja era un insult prou gros en una escola de nens dels anys setanta. Quan encara no se’n deia bullying, del bullying.
La història d’en Jacob explicada pel Nemi la trobem a Unsex me! (Club Editor), una novel·la de títol shakesperià escrita per Jaume Ferrer que desprèn crueltat i bellesa. Més bellesa que crueltat, perquè està construïda amb una prosa lírica que s’esforça per ser bonica, tot i que al Jacob la fam de bellesa l’ha salvat només a mitges. El Nemi comença el llibre carregat de ràbia però d’alguna manera acaba vencent l’amor, en aquesta obra que neix d’un turment tan real que es palpa. Aquí vencen l’amor, la bondat, la tendresa, l’escriptura.
Un llibre que interpel·la el monstre que tots portem dintre
“Vosaltres, els instigadors, vau sentenciar tres coses: que era nena intocable, que era marieta i que això el convertia en un monstre”, resumeix en Nemi. El vosaltres fa referència als nens que el van menysprear, condemnar, insultar en cos i ànima. Però això no vol dir que no puguem ser també nosaltres, lectors del llibre. Perquè ves a saber quantes vegades no hem fet d’assetjadors, no hem callat davant casos d’assetjament, no hem estat testimonis o fins i tot còmplices d’insults, d’agressions, de mentides, d’humiliacions, de paraules que fereixen i hem optat per fer la vista grossa, per mirar cap a una altra banda, per pensar que no n’hi havia per tant. “L’enemic és poderós –escriu en Nemi–: és l’assetjador de tota mena i condició en un ball de màscares que a mi em fa terror perquè la màscara també la puc dur jo”.
Unsex me! ens fa viatjar a l’horror de la mà d’una veu que parla a trossos: certes coses només es poden dir a trossos. Una veu (un amant? el seu jo adult?) que dona voltes al fet que en Jacob no sabés que era una nena fins que va anar a l’escola. Una nena, un marieta: tant se val. Quan ell, ella, maleïts pronoms, seia en un banc o en un graó, cap més nen hi podia seure si no volia guanyar-se la gran escarnida de tots els altres. De tots vosaltres. De tots nosaltres.