Censurar Roald Dahl, una "estupidesa innecessària"

BarcelonaHa transcendit que els llibres de Roald Dahl per a criatures i joves han estat manipulats amb el permís dels hereus, que han manifestat que no es tracta de capcensura, sinó d’acomodar expressions o determinats continguts dels llibres d’aquell autor a les “normes” relatives al “políticament correcte”. Els hereus volen que els llibres i els seus derivats es continuïn editant perquè signifiquen una font d’ingressos substancial.

Però aquesta pràctica és exactament el mateix que la censura. No poder dir que un home és gros podria ofendre la gent que és grossa (però n’hi ha). No es pot dir en aquests llibres: “El seu pare era pagès”, perquè això denota “cultura patriarcal” (però el fet és que encara avui els pagesos solen ser homes, més que dones). A un tercer no se li pot dir: “La meva mare és tan ximple com tu”; cal dir: “El meu pare i la meva mare són tan ximples com tu” (amb la qual cosa s’afegeixen ximples al món, com si no n’hi hagués prou). I així a tots els llibres de Dahl.

Tradicionalment, qui exercia la censura eren el poder eclesiàstic i el poder polític, confosos fins a molt endavant. El Vaticà va publicar fins al 1948 el famós Index Librorum Prohibitorum, on resulten condemnats ―fixeu-vos-hi bé― Castiglione (autor d’un manual per al perfecte cortesà, que ja feia falta i encara en fa); el total de l’obra filosòfica de Descartes (que era creient, i un dels fundadors de la filosofia racionalista moderna); l’Encyclopédie sencera, de Diderot i D’Alembert; totes les novel·les d’Anatole France (una novel·lística d’allò més ingènua i petitburgesa); Madame Bovary, de Flaubert; el diccionari de Larousse de cap a cap; tots els empiristes anglesos; Pamela, de Richardson; tot Spinoza, prèviament condemnat pels jueus d’Amsterdam; tot Stendhal; l’Apologia catòlica del nostre Torres Amat, o el Viatge sentimental, de Laurence Sterne. Només són exemples, perquè en aquest Índex hi figuren milers de llibres.

Només cal afegir una cosa: els llibres censurats per l’Església ho eren en virtut d’una doctrina i d’un dogma molt seriosos. El catolicisme no podia permetre que els seus fidels s’esgarriessin. Qui no creia en aquesta religió, llegia aquells llibres tan feliç, llevat que s’hagués procedit a cremar tota l’edició. Per contra, el llenguatge dit “políticament correcte” és una de les extorsions lingüístiques més grans que ha conegut la civilització occidental, suposadament assenyada, racional i lliure. Com ha dit Salman Rushdie, el que s’ha fet amb els llibres de Dahl és una “estupidesa innecessària”. I més coses que veurem.