La fi de l'estiu i la felicitat kafkiana

S’acaben les vacances d’estiu i ens entra una nostàlgia trista. Com és que sempre volem més felicitat? Sempre més. La pregunta, tan universal, tan definitòria del neguit de la condició humana, se la fa la Milena Jasenská, la Milena de Kafka, o millor, La Milena de Praga, a qui Monika Zgustova ha donat vida en una preciosa biografia novel·lada publicada per Galàxia Gutenberg. Traductora al català i el castellà de Kundera, Hrabal, Havel, Akhmàtova i molts altres, Zgustova es mou amb mestratge pel món centreuropeu dels totalitarismes del segle XX. Un món infeliç. Un món de fanatismes i de supervivents, de tragèdia i de lluita, ric intel·lectualment, espiritualment extraviat. Embogit.

En el trànsit del nazisme al comunisme, en la lluita entre dos ideals assassins, Kafka va crear la seva literatura laberíntica, sense fugida possible, i Milena, la seva idealitzada amiga i traductora al txec, dotze anys més jove que ell, va sobreviure’l i va ser-li fidel en l’exigència ètica, en l’afany de veritat i en la rebel·lia: contra un pare impositiu, contra un marit tòxic, contra Hitler. En aquells anys turbulents, va ser mare, periodista, traductora i escriptora, va trobar la plenitud fugissera en el compromís i la lluita com a dona alliberada. Com tothom, només volia ser feliç.

Hi ha un passatge en què, citant Baudelaire, Milena diu: "Tinc més records que si tingués mil anys". És jove però ha viscut molt, molt intensament. Ha conegut i intimat amb un Kafka genial, premonitori i torturat en la seva obra i, alhora, en el tracte personal ingenu, bona persona, irònic, alegre, bromista, amable, a qui li costava veure el mal en els altres. Era també un Kafka malalt, que s’encaminava cap a la mort sense poder fer del tot seva Milena. Ella tenia un altre amor, el també escriptor Ernst Polak, cruel i tendre, subtil i displicent: avui en diríem un maltractador psicològic.

Orfe de mare des dels 13 anys, Milena, que a Praga tenia una existència còmoda i gaudia de relacions eròtiques amb dones i homes, va fugir del pare i de la ciutat per anar amb l’Ernst a la Viena que llegia Freud, la dels intel·lectuals i de la dura postguerra, on portaria una vida bohèmia de cafè i de columnista diletant. Allí va conèixer també Karl Kraus, Robert Musil, Franz Werfel, Hermann Broch...

La relació amb Kafka es va mantenir sobretot per carta. És a partir d’aquestes missives, i d’altres escrits i articles personals, que Zgustova reconstrueix la vida d’una Milena que als vint-i-set anys va tornar a començar, ara sola. La salut de Kafka havia empitjorat. Amb el seu somriure tímid i noble, s’encaminava cap al final, que arribaria el 3 de juliol de 1924, ara ha fet 100 anys. Quedaven lluny els temps del cafè Arco a Praga, on també hi havia Max Brod i altres literats. Per a molts, tant a Praga com a Viena, la Milena era com un imant, delicada, valenta i intel·ligent, però també fràgil i vulnerable.

Ella, com el jueu Kafka, i com tants altres enmig d’una Europa convulsa, se sentia odradek (brossa en txec): diferent, estrangera, estranya, exiliada. Quan definitivament va perdre Kafka, va recuperar Praga, ciutat encara lliure, i sobretot es va empoderar com a dona i com a periodista i intel·lectual. I va trobar un nou company, l’arquitecte Jaromír Krejcar.

Casats, tenen una filla, la Jana, en un part difícil, les conseqüències del qual fan Milena addicta a la morfina i la porten a caminar amb bastó. Ell, atret pel comunisme, acaba marxant a l’URSS. Quan, desenganyat, es retroben el 1939 a Praga, la Milena s’ha convertit en una activista antinazi, i ajudat molta gent a fugir. "He viscut a Viena, a Praga i a Dresden, tinc amics txecs, austríacs, eslovacs i alemanys, i el que provo de salvar és aquesta vella Europa Central amb la seva barreja de nacions, creences, religions, tradicions, ètnies... amb eslaus, alemanys, jueus, hongaresos, tots en una convivència a vegades pacífica però sovint conflictiva. Sense això no serem res, buscarem en va una identitat. I una essència. Serem un cec que clava cops de bastó a un arbust".

La seva lluita la va portar a Ravensbrück, on enmig de la devastació encara va trobar un darrer amor, Margarete Buber-Neumann. La relació que van establir és increïblement bella. Sempre la felicitat.