L'art del toreig
BarcelonaHa arribat als establiments del ram la pel·lícula d’Albert SerraTardes de soledad, amb la participació especial d’Andrés Roca Rey, un torero de qualitat. El fet que ara puguem veure-la tres vegades, millor en dies alterns que seguits, permetrà a tothom fer-se, potser, una idea una mica més assaonada de què significa l’art del toreig.
No té cap importància recordar als lectors que a Grècia i a Roma la mort d’un centenar de bous o de toros –en grec, hekatombe– era una celebració directament relacionada amb els seus mites. Aquesta antiguitat no vol dir res; però sí que cal fer memòria que tot sacrifici d’un animal, com a fet cultural, es troba habitualment vinculat a la religió, com encara passa a les cultures hebrea i musulmana. En aquest sentit, el toreig no és cap excepció. En el cas de la mort litúrgica d’un xai, per exemple, la sang de l’animal sacrificat ha de caure damunt els caps dels fidels, per purificar-los. És una cosa que costa molt d’entendre en les societats d’arrels cristianes, una religió que va substituir el sacrifici sangonós –el de Crist va ser-ho, no ho oblidem, com encara es fan sang els flagel·lants, per Pasqua– per una al·legoria doble: el pa i el vi. El que s’ha de comprendre és que això no significa que els cristians siguin més civilitzats que els jueus o que els musulmans practicants.
La pel·lícula d’Albert Serra no entra en cap valoració ni positiva ni negativa del toreig; es limita a presentar la realitat d’aquesta art, sense estalviar la crueltat que acompanya el sacrifici del toro, i la serena temeritat del torero, que pot ser mort per l’animal. Més encara: Serra ha tingut l’encert de posar un èmfasi extraordinari en la sang sacrificial i en la paraula mort en boca de la seva pandilla: una mort que cap animal no sabrà mai quin sentit metafísic té, mentre que en els homes es presenta com una llei del destí, dels déus, o de Déu, i això converteix la mort en un dels aspectes més transcendentals i enigmàtics de la vida humana; i, per ella, la vida pot adquirir un sentit molt important.
L’art del toreig és una lluita a mort entre un home jove i un animal ferotge, que no es duia a les places per despertar baixes emocions, sinó per produir una catarsi –com era propi de la tragèdia grega–, i generar un memento mori, com passava a les danses macabres de l’edat mitjana.
En aquesta columna no critiquem en absolut els enemics del toreig, ni lloem els seus defensors. Només hem volgut fer present als lectors que es tracta d’un ritual sacrificial (del llatí sacer, sagrat) –abans aquests rituals eren presents a moltes cultures, ara han desaparegut pertot a causa d’una falsa idea del “progrés” de la civilització–, que gira, per tant, a l’entorn d’una categoria sagrada. Serra ens invita a reconèixer aquesta dimensió en l’art del toreig.