BarcelonaEl prestigi de la ciència —responsable, juntament amb la tècnica, del que anomenem progrés— ha fet que moltes disciplines que li són del tot estranyes hi hagin recorregut o se n’hagin impregnat. L’emissora de música clàssica de RTVE emet un programa sinistre que s’anomena Longitud de onda en què qualsevol música és passada pel sedàs de les categories científiques —ones de freqüència, neurones dels oïdors, mal de panxa, i coses així— com si la ciència pogués explicar alguna cosa de l’essència musical.

La música no té res a veure amb la ciència; ni tan sols té res a veure amb la partitura corresponent. Ho té tot a veure amb el so que ens arriba a les oïdes, que ens agrada o ens desagrada, que ens eleva o ens deixa indiferents. Ve a ser com la religió: cap ciència l’explicarà mai, perquè sempre serà un misteri qui va ser responsable, abans del Big Bang, de la creació de la realitat, la matèria i l’energia. Per molt que la ciència hagi arrabassat molt de terreny a la religió, la fe i l’existència de Déu, o la seva no existència, sempre seran una pura hipòtesi.

Ara resulta que uns eixelebrats —ho són en la mesura que creuen més en la intel·ligència artificial que en la que se suposa que tenen dins el cervell— han completat la Desena simfonia de Beethoven, que la mort del compositor va deixar inacabada: també estan inacabades la Desena simfonia de Mahler i una famosa de Schubert, com va quedar inacabat el Rèquiem de Mozart, que es va completar amb una relativa coherència amb l’estil mozartià però que no és cap creació seva.

I això anirà a més: sembla que la gent ja no es refia de la intel·ligència natural —que ha donat molt bons resultats en tots els camps menys en el de la perfecció de la humanitat—, i que acabarem delegant-ho tot als algoritmes i a la dita intel·ligència artificial. Tanmateix, la creació d’un home —en el camp de les arts i de les lletres— sempre serà una activitat que agafa forma d’acord amb la seva capacitat intel·lectual i, pel que fa a la música, de la seva “visió interior” d’un univers sonor. Quan Beethoven ja no hi sentia li van preguntar com s’ho feia per compondre. Va respondre: ja no sento la música, però ara la veig. És impossible que l’acabament de la seva Desena simfonia equivalgui a una visió interior ja d’impossible reconstrucció.