13/05/2021

Mentre hi ha esperança hi ha vida

3 min
“No ens rendim”

És el tercer Kallifatides en pocs mesos: l’autor grecosuec s’ha convertit en algú pròxim. El passat no és un somni (Galàxia Gutenberg), de nou traduït per Montserrat Camps, torna a ser un llibre autobiogràfic, com si fos la novel·la de la seva vida. Un altre cant a la humanitat en minúscula, persona a persona, per sobre d’ideologies i nacionalitats, però sense amagar ni la seva ideologia ni les seves nacionalitats, la de naixement i la d’adopció. Kallifatides capgira la dita: en lloc de "mentre hi ha vida hi ha esperança" ens recorda que "mentre hi ha esperança hi ha vida". És, d’alguna manera, la seva resposta a la buidor de Camus. Esperança, per exemple, de ser algú altre, de canviar, de desdoblar-se.

Aquest cop viatja a la seva infància i joventut, la primera marcada per la Segona Guerra Mundial, amb la presència dels nazis, i la posterior guerra civil entre comunistes i monàrquics. La marxa del poble del pare, la mare i els germans grans, fugint de represàlies, el deixa sol amb els avis, en una casa en què els llumins són un luxe i en una escola en què està marcat com a fill de comunistes. Després ja s’instal·la a Atenes amb els seus, com un immigrant més del camp –"tots érem pobres", "no hi havia més petons que els robats"–, i ell es dedicava a escriure cartes d’amor per encàrrec dels amics. Li pagaven amb segells, gasoses o fotos d’actors. Així, sense adonar-se’n, va començar a ser escriptor. I lector? Amb l’únic llibre que tenien a casa, una enciclopèdia que es va llegir de la A a la Z. Per no tenir, no tenien ni aigua calenta ni ràdio ni bicicleta pròpia.

No va trigar a fer un salt: clàssics il·lustrats, Tarzan, Dumas, Verne i... el Kant de la Crítica de la raó pràctica, el qual va llegir sense entendre res fins a l'última frase: "Hi ha dues coses que m’omplen de perplexitat, el cel estelat damunt meu i la llei moral en el meu interior". I aviat, també la perplexitat de l’amor. Els anys d’adolescència a l’institut el van tornar, "successivament, ateu, socialista, enamorat de la literatura. A més, havia entès que els homes són estranys i que era estrany que no fossin encara més estranys". Cosa que va confirmar amb les primeres feines, com la d’auxiliar en una botiga de recanvis d’automòbil, i sobretot amb l’experiència lamentable del servei militar, durant el qual l’avi li enviava cartes escrites a raig, amb una nota al final: "T’envio també uns quants guions i punts perquè els posis on toca".

Les turbulències prèvies a la dictadura dels militars van desencadenar també la seva fugida de Grècia, on no trobava el seu lloc ni la seva oportunitat. El 1964, amb 25 anys, se n’anava amb una sola maleta: roba, Kavafis i Seferis. I algunes corones sueques. Deixava enrere els pares, els amics del teatre i uns quants amors. Va començar a treballar com a ajudant de cuina. Va aprendre suec llegint La senyoreta Júlia de Strindberg. No hi havia diccionari suec-grec. "Als meus pares, els escrivia que tot anava bé. No era veritat ni de bon tros. Havia perdut vint quilos, em queien els cabells, gairebé cada dia tenia mal de cap, a més d’un pes a l’estómac". Però al final de l’estiu ja parlava suec i a la tardor es va apuntar a la universitat, a filosofia. Va fer mil feines de subsistència i va estudiar molt. Tot va anar molt ràpid: el van fer professor, va conèixer la Gunilla (encara avui la seva parella) i, arran del cop d’estat a Grècia, li van publicar un article al diari. Només havien passat tres anys. Al cap de tres anys més, el seu primer èxit literari.

Els últims anys ha anat tornant al seu passat grec, un replec de vida i d’esperança. "La pàtria és la pàtria i l’estranger és l’estranger, però de vegades la pàtria es torna estranger i l’estranger es torna pàtria", li va dir un dia la senyora Georgia. "Jo he escrit dues mil pàgines per dir el mateix".