Som a un any del centenari de la mort de Kafka, que va tenir lloc el 3 de juny del 1924. Benvolgut lector, l’hagis llegit o no, Kafka forma part del teu univers mental, igual com passa amb Freud i Marx. No gaires més autors adjectiven les nostres vides: kafkià, freudià, marxista... Sovint pensem que la nostra vida és kafkiana, que popularment vol dir absurda, angoixant, embolicada, grotesca. La burocràcia per definició ho és, de kafkiana. I també la seva parenta més honorable, el món de les lleis: com a advocat empleat en una companyia d’assegurances, l’escriptor ho sabia bé.

A Josef K., protagonista d’El procés, el jutgen i el condemnen per un crim que ell mateix ignora, una mica el que els ha ocorregut a uns quants milers de represaliats catalans independentistes. Sí, el Procés català també ha tingut un fort component kafkià, amb transformacions curioses. A vegades ens ha fet la sensació que de ciutadans passàvem a insectes fastigosos i fàcilment esclafables. Encara no hem sortit del laberint. Entre el surrealisme i el dramatisme, Kafka ens confronta amb l’absurd de la condició humana.

El centenari és una bona excusa per llegir l’autor de La metamorfosi. Per anar fent tast, ara ha sortit el recull de contes breus Un metge rural, publicat per L’Avenç en traducció de Josep Murgades. El llibre va ser escrit el 1917 i publicat el 1919. Una de les narracions es titula Onze fills. És conegut que Franz Kafka va tenir una relació complicada –freudiana?– amb el seu pare, un exitós home de negocis, autoritari i exigent. En aquest relat, el pare no està satisfet amb cap dels seus descendents, tots nois, als quals jutja amb severitat. Un per un, als onze els troba alguna pega.

És evident que els fills mai surten com hem imaginat els pares. Afortunadament i inevitablement. No hi ha dos éssers idèntics. Si alguna cosa reivindica Kafka és el dret a la diferència. Ell, aparentment tan insignificant, tan complidor a la feina, tan pulcre i solitari, se sabia diferent. Era ell contra el món. Va convertir en el seu leitmotiv literari aquesta torturada potència interior, la seva alienació íntima enfront d'una societat opressiva. Va ser premonitori dels totalitarismes que no va arribar a veure: va morir de tuberculosi el 1924.

L’últim conte del recull és el més famós, Un report per a una acadèmia. Ha estat portat més d’un cop al cinema. Un home explica a uns il·lustres acadèmics la seva "anterior vida simiesca". De mico s’ha convertit en home. "La seva simieria, senyors meus, en la mesura que hi hagi alguna cosa semblant en el seu passat, no els pot ser més remota que a mi la meva".

A Darwin li hauria encantat, esclar. Quan Kafka va néixer, feia un any que havia mort l’autor de L’origen de les espècies. Kafka condensa en menys de vint pàgines la història de l’evolució humana i alhora mostra com el comportament del mico abans d’esdevenir persona pot ser més savi i humà que el dels seus caçadors. L’evolució és prou relativa, doncs. Kafka devia ser més animalista que pròpiament darwinià.

La història del mico és aquesta: caçat i engabiat dins un vaixell, durant el trajecte per mar s’espavila. "Fou tan fàcil, d’imitar-los! D’escopir, vaig saber-ne ja els primers dies [...]. En pipa, vaig fumar-hi aviat com un vell [...]. El que més em costava era l’ampolla d’aiguardent. La sentor que desprenia em feia venir basca". I per què ho fa? "Repeteixo: no em seduïa d’imitar els homes; els imitava només perquè cercava una escapatòria, no pas per cap altre motiu" Un cop a terra, entre la perspectiva d’anar a un zoo o a un espectacle de varietés, veu clar que li convé la segona opció. Per això segueix progressant. I a mesura que progressa, s'adona de com "la meva natura simiesca es precipitava enfellonida fora meu i en fugia, de tal manera que el meu primer mestre quasi va tornar-se ell mateix simiesc i, després d’haver abandonat la feina, van haver d’internar-lo en un sanatori". De nou la distància tan curta entre micos i homes. Perquè rere l’absurd kafkià sempre hi batega una sinuosa veritat paradoxal.