Kafka no és surrealista

Alerta, periodistes i col·laboradors als diaris: Kafka (1883-1924) no és un autor surrealista, i només lleugerament fantàstic. Bàsicament és un autor realista, amb una certa tirada a les al·legories, cert, però molt menys kafkià del que tothom suposa per culpa d’haver estat mal intitulada la traducció de la seva narració més famosa: La metamorfosi,cosa que va destapar la caixa dels trons. Ja en vam parlar en un altre article, però totes les precaucions seran poques.

Així ho han entès una colla de comentaristes que s’han pres la molèstia de llegir alguna cosa més que aquella narració. Costas Despiniadis, que és un dels pocs investigadors de Grècia que han parlat amb molt d’encert sobre l’obra de Kafka, ho explica en un llibre no traduït ni al català ni al castellà: Kafka i els anarquistes, en francès a les edicions Atélier de Création Libertaire. Té mèrit que sigui grec, perquè ells van ser els fundadors d’una mitologia potentíssima, que després van imitar els romans. Com que metamorfosi és una paraula d’origen grec, o grega del tot, Despiniadis podria haver-se afegit a una lectura fantàstica o mítica de l’obra de Kafka.

Però fa tot el contrari: reuneix totes les dades que Kafka va deixar sobre la seva implicació en el món de la burocràcia, recorda als lectors que l’escriptor era advocat i que va treballar en una companyia d’assegurances, i que, per tant, coneixia molt bé les implicacions –llavors, joves— que la burocràcia i la informació tenien sobre la marxa de la política. Ja sabíem que Kafka s’havia manifestat l’any 1909 arran de l’execució de Ferrer i Guàrdia, que era anarquista però, sobretot, un gran defensor de la nova pedagogia del seu temps. L’autor del llibret que esmentem avui no s’atura en aquestes anècdotes, menys encara en les declaracions de Kafka al fill d’un col·lega seu, Gustav Janouch, escrit amb més imaginació que la de Kafka mateix, però amb molt bona fe: Conversaciones con Kafka.

Despiniadis considera que, deixant de banda unes quantes narracions de l’autor d’assumpte mitològic (les Sirenes, Prometeu, i d’altres), l’obra sencera de Kafka té abans que res un rerefons polític. En síntesi, s’hauria de dir que va ser objecte d’una progressiva alienació –tema molt ben estudiat per Marx i per tots els sociòlegs que hi van creure–, d’un desencantament i d’un desconcert fenomenals davant l’evolució de les societats i de la política quan els estats –l’Imperi d’Àustria-Hongria, llavors el que més– s’havien convertit en uns monstres quasi invisibles, però molt potents. Les seves tres novel·les ho deixen molt clar; ara és el moment de llegir-les.