Josep Vallverdú farà 100 anys el 2023. Conserva una vitalitat envejable. No ha parat d'escriure i de viure. Abans d'esdevenir un dels quatre grans noms de la literatura infantil i juvenil –amb Joaquim Carbó (un altre nonagenari) i els enyorats Sebastià Sorribas i Emili Teixidor–, ja havia fet un munt de coses. De fet, com a escriptor professional s'hi va posar relativament tard. No va publicar el primer títol fins al 1960 i el gran èxit li va arribar als 45 anys, el 1968, amb Rovelló, el gos més famós de la literatura catalana. Ha estat molt prolífic i versàtil.

Francesc Canosa, com a preàmbul de l'any del centenari, ens aproxima a la persona amb Tu, Vallverdú. Entrevista a una vida (Editorial Fonoll). La connexió lleidatana funciona. La conversa flueix. Canosa, que el veu sovint, em certifica que "segueix en forma, més mental que física, és extraordinari", i que viu a Balaguer amb l'Antonieta Vilajoliu, amb qui es va casar al final del 2012 després d'enviar-li 62 cartes d'amor, quan ell tenia 89 anys. Ella era vídua del científic Joan Oró (i abans de Josep M. Monill) i ell de la pedagoga Isabel Arqué, que havia estat deixebla de Galí, Vicens Vives i Carme Serrallonga i que el 1969 va fundar a Lleida l'Escola Alba. Amb la Isabel ho va compartir tot durant més de sis dècades: s'havien conegut a la universitat.

Vallverdú és memòria vivent del segle XX. Va néixer dos mesos abans que s'instaurés la dictadura de Primo de Rivera, que va prohibir l'ensenyament en català. Aleshores, esclar, no podia saber que ell mateix, amb una extraordinària determinació, passaria a formar part de la cadena d'impugnació col·lectiva i persistent contra aquella prohibició i les que vindrien. Venia de la generació de lectors d'En Patufet. De petit va ser, com es deia aleshores, un bon minyó, estudiós i imaginatiu: es creava les seves pròpies joguines. Després de la guerra, passada amb penes i treballs a Lleida, Puiggròs i Sant Martí de Maldà, la família es va traslladar a Barcelona, on el pare va posar botiga i va progressar. Tot i la mort de la mare, ell va poder anar a la universitat a fer filosofia i lletres, on va tenir professors com Badia i Margarit, Miquel Tarradell i Lluís Pericot. En acabat, la primera feina l'hi va donar Jordi Rubió i Balaguer a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Però la recerca no li esqueia. Era d'acció, tastaolletes, un vers lliure.

Van venir anys de fer de mestre (de llengua, literatura, anglès i llatí), de la paternitat complicada de l'Eloi (va néixer amb oligofrènia, amb un 68% de disminució mental) i d'activisme cultural al voltant de Jordi Pujol, Espar Ticó, Frederic Roda i molts altres. De la política, més aviat n'ha fugit. A la dècada dels 50 encara escrivia en castellà –tres novel·les– i combinava les classes amb la feina de traductor, que cada cop aniria a més. Juntament amb Pedrolo, va ser clau com a traductor per als primers anys d'Edicions 62. "Sempre he estat poc dormidor", cinc o sis hores al dia. Fins i tot el 1966 va traduir The Revolt of the Catalans de John H. Elliott i aquell mateix any va organitzar el primer congrés de traductors. El 1967, sota els auspicis de Pujol, va coordinar el llibre Lleida, problema i realitat, que es va presentar a Barcelona el mateix dia que un altre clàssic polèmic, el Catalanisme i revolució burgesa de Jordi Solé Tura. Temps de bullida ideològica. De repensar el país. I tot això al mateix temps que eclosionava com a autor: amb els anys ha escrit més de dos-cents títols, la gran majoria de literatura infantil i juvenil, però també de memòries, poesia, assaig i crònica territorial, a més d'articulista a la premsa. Com diu Canosa, que també en recorda la faceta de cinèfil, Vallverdú és un addicte i enamorat de la vida, és "pedagogia il·lusió". Un jove d'esperit que aviat farà 100 anys.