Un homenot de nom Josep Maria Espinàs

BarcelonaDe Josep Maria Espinàs retinc un munt de pàgines viscudes, dins i fora de la ràdio. Però així que he rebut el missatge de la Isabel Martí avisant-me que l’Espinàs s'havia mort, el primer record seu que m’ha vingut al cap és la resposta que em va donar un dia a la pregunta de què era el que havia de tenir una bona cançó. No va dubtar gens: una mica de lletra, una mica de música i una mica d’interpretació. Si un dels tres ingredients pesava més que els altres, la cançó ja no era perfecta, perquè són les tres miques iguals les que aconsegueixen que la peça sigui rodona.

Aquest era l’Espinàs, el tipus de persona que es fixava en aquest tipus de coses, però, en un sentit més profund, també podríem dir que així era l’obra de l’Espinàs, un home que amb la seva capacitat d’observació de la vida i el seu mestratge per plasmar-la per escrit va construir una obra rodona, perquè va ser alhora popular i culta, propera i exigent, amb to però sense bombo.

I encara més, aquest equilibri delicat que l'Espinàs reclamava per a una cançó retrata també la seva vida: ha fet alguns papers de l’auca de manera brillant (cantant, lletrista, articulista, publicista) i ha sigut un home de conviccions fermes expressades de manera educada, un home elegant de trenca, pipa, pantalons de pana i sabates de pell girada.

L’Espinàs tenia un desig, gairebé una necessitat, que era la de ser útil, fins i tot per a una cosa que no fos ell mateix. “Soc un home de fer feines”, deia. L’Espinàs ha donat to durant molts anys a la vida cultural catalana, un to subtil de ritme de bossa nova.

L’Espinàs no ha volgut cridar ni ha hagut de cridar, però ha fet cridar. Aviat farà cinquanta anys que els partits del Camp Nou no comencen sense que el públic canti una lletra seva. Tractant-se d’ell no li podia sortir ni marcial ni inflamada: "Tot el camp és un clam". Una idea per vers. "Tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord, una bandera ens agermana". La lletra en català que més persones al món deu haver fet abraçar porta la seva firma.

Quin homenot, quin tipus més gran, capaç d’aquest moment: li pregunta Salvador Pàniker com es definiria. I ell contesta: "Com em van definir quan vaig fer el servei militar: «Aquell de les ulleres»".