No s’acaba d’entendre que la poesia de Josep Carner hagi estat tan menystinguda per molts crítics i homes de lletres del país. Als primers decennis del segle XX va ser quasi universalment considerada l’obra poètica de més categoria del seu temps, com la poesia de Verdaguer, que el mateix Carner considerava extraordinària.
Per la seva llarga estada a l’estranger a causa de la professió de diplomàtic, no precisament regalada com ho són d’altres excursions més recents, o pel fet contrari de no tornar a Catalunya quan va acabar la seva feina com a professor de literatura a l’estranger, Carner -però gairebé mai la seva obra- va ser malvist per una sèrie de patums del país nostre: l’únic país del món, segons Salvador Oliva, que maltracta els seus valors més grans.
Fa pocs dies, en un diari barceloní, un escriptor reconegut acceptava que Carner “posseïa el do de la llengua” i “no tenia rival com a creador de paraules”. Però també s’hi llegia que “Carner conreava la despreocupació... i el conformisme”, en el sentit d’una suposada manca de compromís amb no se sap ben bé què, i que Carner era tot ell “un himne a l’anar tirant i qui dies passa, anys empeny”. Encara s’hi llegia que el poeta “ignorava que la poesia també és una forma de coneixement” i que una colla de poetes que es feien dir “imparables”, però que es van aturar en un tres i no res -eren més de tres i no gaire més que no res-, havien qüestionat la seva poètica com a buida, superficial i poc exemplar.
Davant aquestes afirmacions, només se’ns acut preguntar a l’opinió pública si creu que la poesia té cap obligació d’anar més enllà de l’art de construir un edifici verbal que digui alguna cosa -no cal que digui coses com ara “Ens mantindrem fidels per sempre al servei d’aquest poble”, perquè això no és cap vers, és un eslògan- i que la digui amb una riquesa lèxica, sintàctica i metafòrica de gran categoria. Això és el que va fer Carner, més bé que cap altre poeta del segle XX (i XXI) català. N’hi haurà prou a estudiar quins són els punts forts de la cultura literària, el llegendari i la mitologia que escauen al nostre país per adonar-nos que ningú no l’ha encertat més, i amb una poesia de la millor qualitat estètica -l’ètica i la política són figues d’un altre paner- que Josep Carner. Tinguéssim una bona crítica literària, independent!