MINÚCIES
Llegim 14/01/2021

El llibre que haurien de llegir tots els parlamentaris catalans

Joan Lluís Vives és el més sòlid dels humanistes nascuts en terres de la Corona d’Aragó

2 min
Joan Lluís Vives i el llibre que haurien de llegir tots els parlamentaris catalans

Com que se celebren aniversaris de qualsevol esdeveniment o qualsevol naixença o defunció, avui celebrarem que el 1521, fa exactament cinc-cents anys, el cardenal Guillem de Croy, o Croÿ, moria als 23 anys en caure del cavall mentre acompanyava a Worms l’emperador Carles per discutir-hi la qüestió del luteranisme, una de les bèsties negres dels humanistes del segle XVI a tot Europa. Croÿ havia estat nomenat arquebisbe de Toledo el 1517 i hi fruïa d’unes rendes fabuloses.

Havia estudiat a Lovaina en companyia de Lluís Vives, i poc abans de morir s’havia convertit en protector i mecenes de l’humanista valencià –que mai va ser ric, cosa habitual–. Mort el cardenal tan jove, Vives, que ja havia començat la seva millor obra, els comentaris a De civitate Dei, de Sant Agustí, es va quedar sense aquella protecció envejable, que podria haver durat molts anys i donat un altre rumb als seus estudis i les seves publicacions. A falta d’aquesta canongia, Vives va haver de fer classes particulars i ensenyar en universitats on no el van entendre ni el van apreciar prou.

Però com que dominava la llengua llatina com els millors humanistes, va cartejar-se amb els més excel·lents del seu temps, entre ells Budé, Cranevelt i, sobretot, Erasme, que l’apreciava sincerament. Vives no va arribar a tenir la fama de molts dels seus col·legues d’arreu del continent, però no hi ha dubte que és el més sòlid dels humanistes nascuts en terres de la Corona d’Aragó, comparable als no aragonesos que van protagonitzar la florida de la filologia humanística a la cort napolitana del rei magnànim.

No va escriure una obra a l’altura de la d’Erasme, ni en qualitat ni en quantitat, però ens va deixar un tractat de pedagogia –traduït, com quasi tot, per Llorenç Riber– en què van inspirar-se molts educadors del continent; moltes pàgines contra els jueus i els musulmans, que haurien esfereït Voltaire, tolerant; un De subventione pauperum que podria llegir l’alcaldessa de Barcelona; un tractat sobre la formació de la dona cristiana que cap editora no s’atreviria a publicar als nostres dies, o un De concordia et discordia in humano genere que haurien de llegir tots els parlamentaris catalans, del cantó que sigui, i moltes més coses, sempre en llatí, com esqueia.

Recordarem solament que al capítol I.IV del seu De disciplinis va deixar escrit el que segueix, tan avinent avui: “Com més gran és el poder d’algú, més ha d’agermanar-se amb la probitat i la més gran prudència. Si lliurem la facultat de parlar als que es troben mancats d’aquestes virtuts, mai no aconseguirem fer-los bons oradors, sinó que haurem donat armes a furiosos energúmens”. N’hi ha un munt.

stats