“I morir deu ser deixar d’escriure”

BarcelonaAra que fa 100 anys del naixement de Joan Fuster, pot ser hora de reavaluar la seua figura. La tasca no és fàcil, tant per les dimensions de l’obra –una seixantena de llibres publicats i quasi 3.000 articles– com pel seu caràcter: poeta, dietarista, aforista, historiador, de tant en tant sociòleg, crític literari, agitador d’idees, curiós d’omnia re scibili [de tot el que es pot saber], escèptic esperançat, crític del nacionalisme i nacionalista (defensiu) conspicu, antitotalitari amb vel·leïtats marxistes, impulsor dels Països Catalans i suecà fins al moll dels ossos, sempre insolent, solitari i cordial, escriptor a rajaploma –la premsa obliga, com la necessitat– obsessionat pel mot just, és una figura polièdrica i, sovint, contradictòria, com els temps en què va viure.

Si havíem de reduir tot aquest magma turbulent a un sol mot, diríem assaig. L’assaig com a provatura, com a indagació i proposta, com a incitació al diàleg. Fuster sempre va ser un assagista, un escriptor d’idees sobre idees, que va trobar en aquesta forma oberta un espai dúctil de llibertat per a intentar entendre el món i per a qüestionar-lo. Per a Fuster, la literatura era part intrínseca de la vida i, així, tot el que tenia a veure amb la vida que vivim era el seu tema. Ens ha llegat aquesta actitud d’independència davant tot i una obra vasta, amb la millor prosa catalana de la segona meitat del segle XX.