Javier Marías, un escriptor crític amb l'estupidesa i que no volia premis

BarcelonaL’obra literària de Javier Marías és tan important com la seva actitud davant la vida, la gent del país, els avatars de la política i els trànsits de la institució literària. És veritat que els seus articles setmanals en un diari espanyol de gran tirada posseïen un to més aviat agre, empipat, rondinaire i predicador; però s’entén que una persona lúcida –i tots els que escriuen i llegeixen ho són més que els que no fan cap de les dues coses– respongui malhumorada a l’enorme quantitat de bestieses que es veuen i se senten cada dia, pertot. Al cap i a la fi, la crítica de l’estupidesa ha estat una constant, a la literatura del continent, d’ençà que França en va donar les mostres més exquisides arran del II Imperi, en temps de Napoleó III: Flaubert en va dir de tan grosses contra la burgesia estòlida –que no para de créixer i multiplicar-se–, que Henry James va arribar a preguntar-se si era possible que a França hi hagués tants imbècils com els que el seu col·lega no parava de rebentar.

Però hi ha un aspecte de la trajectòria de Marías –deixo a banda l’enorme qualitat de la seva obra– que mereix tot el nostre respecte: els premis i els homenatges l’engavanyaven. Va cometre el pecat de voler ser membre de la Real Academia de la Lengua, i ho va ser: tothom sap que ningú no arriba a tenir-hi un seient si no desplega prop dels acadèmics una activitat diplomàtica extenuant.

Va rebre dues vegades el Premio Nacional de literatura –una vegada per la seva portentosa traducció de Tristram Shandy, de Lawrence Sterne, i l’altra per la novel·la Los enamoramientos–, però va rebutjar el segon. També va dir que no pretenia ni desitjava rebre el premi Cervantes i, naturalment, no l'hi van donar: els premis van a parar a qui els demana i, cas excepcional, a Catalunya aniran a parar cada vegada més, llevat que el panorama millori, als escriptors que queden quan ja no en queden gaires, siguin molt bons, no tant o gens ni mica.

Aquest és un dels grans problemes que presenta, avui, el paisatge de les nostres lletres: com que se sol considerar que donar premis a balquena és “fer país”, qui més qui menys n’ha recollit una colla, amb una independència absoluta de la qualitat literària del que hagi escrit i una total dependència de com s’ha posicionat en l’àmbit del catalanisme, la “tortura” que, segons Gabriel Ferrater, han de suportar els escriptors de casa nostra. Honors, premis i homenatges no fan cap favor a un escriptor, sinó al contrari.