J.V. Foix no te l’acabes. I no deixa mai de sorprendre’t. Des de la Fundació que vetlla pel seu llegat, Margarida Trias i Jordi Cornudella fan una feina molt fina i persistent perquè segueixi viu a les llibreries, les prestatgeries, les xarxes. Ara han recuperat un llibre del qual, a causa del títol, és molt difícil passar de llarg: Allò que no diu La Vanguardia (Ed. 62). Allò que el rotatiu dels Godó silencia segur que és interessant, oi? Després, un cop llegit, t’adones que Foix també va ser periodista i que, per tant, dominava la tècnica de la titulació. El millor del llibre és el títol, cosa que no vol dir que no sigui llegidor. Perquè, ho repeteixo: Foix no deixa mai de sorprendre.

El llibre original va publicar-se el 1970, quan, en efecte, La Vanguardia era el diari per antonomàsia. Però en temps remots, durant la joventut del poeta, Catalunya havia disposat de capçaleres de gran qualitat i modernitat. Una d’elles, la mítica La Publicitat, inicialment en castellà fins que l’1 d’octubre de 1922 (aquest 2022, per tant, farà un segle) va passar-se al català. Just aquell dia, Foix, que aleshores tenia 29 anys, hi va començar a treballar com a responsable de les pàgines de cultura i hi va escriure tota mena de textos fins a l’esclat de la Guerra Civil. Dues de les seves seccions més originals van ser Meridians (on firmava amb el seu cognom llatinitzat, Focius) i Desviacions (que no firmava). Hi redactava notícies estrafolàries, amb mirada poètica, que en efecte un diari com La Vanguardia mai no hauria publicat. D’aquesta manera, i encara sota la infame dictadura franquista, subtilment l’autor reivindicava no només la seva obra, sinó la modernitat del periodisme republicà en llengua catalana.

Com a prefaci, Cornudella ha inclòs en aquesta edició ampliada l’article Els coneixereu per llur diari, que data del 1932, i on Foix defensa la feinada que la seva generació va fer per elevar el nivell intel·lectual de la premsa, a més de catalanitzar-la: "No ens sabria greu que assenyalessin la nostra generació amb una frase equivalent a aquesta: «edità un diari perfecte». Reconeixem que hi ha molta tasca a realitzar. La col·laboració dels lectors no n’ha pas d’ésser absent. ¿Caldrà recordar la dita «...els coneixereu per llur diari»?"

El llibre està ordenat en tres capítols. El primer conté les "noves de darrera hora", textos breus escrits "a la tum-tum la-là", seguint l’estil i la intenció del seu enyorat periodisme literari d’abans de la guerra. Els va anar enviant durant quatre estius, del 1966 al 1969, a un grapat d’amics. Era com un noticiari poètic centrat en el Port de la Selva. Per exemple, a Josep M. de Sagarra li dedica aquest: "Tres nobles dames minses i crepusculars, assenyadament adúlteres, un cop absoltes per un tribunal faulí es van tirar, des d’una avioneta, a una nau transatlàntica en flames de foc. Ja abans, havien escampat per les platges on s’engreixen i espellen els banyants tot d’escrits on deien: «Som espectaculars, i rígides; i austeres. Cerquem pertot esmòquings esbalçats i submarins, i capes de migtemps estufadisses. Blasmem els maniquins de qualssevol ajusts, passius o lucratius, que volen ésser sempre dels temps d’altri»". I ara que hem celebrat l’enèsim renaixement de Jesús, també val la pena citar el que Foix defineix com a "noves proves de la identitat de Jesús (...) No parla: diu / No escriu: fa. / No raona: provoca. / No engrillona: emancipa. / No ofereix: dona. / No s’enamora: ama."

El segon capítol, Telegrames (1929 i 1931), el conformen petites cròniques de fets estrambòtics que Foix recrea amb enginy. Al tercer, Fets diversos (1931-1932), hi parla des d’En Luard, pescador del Port, fins a Just Cabot o l’escultor Alexander Calder, passant per "la crisi del llibre" (sí, ja aleshores) o pels hiperventilats ortogràfics de la seva joventut que de Shakespeare en deien Xècspir. El llibre acaba amb uns apèndix que inclouen tant telegrames com fets diversos que Foix no va tenir en compte a l’edició de 1970. En fi, un llibre curiós, genuïnament foixià.