Qui va ser Isabel Llorach, i per què cal reivindicar-la?
BarcelonaQuan es pensa en la magnanimitat dels burgesos catalans del segle XX venen a la memòria noms masculins i famílies molt il·lustres, com els Carulla, els Cendrós, Pere Mir, Antoni Vila Casas, Rodés o Ferrer Salat. De les dones filantropes se’n parla menys, potser perquè sempre s’ha considerat que, en un matrimoni d’upa, qui té diners és el marit, idea falsa en un país en què la pubilla d’una casa bona s’emporta tot el patrimoni familiar, com els hereus mascles: gloriosa tradició.
Entre les dones que van destacar al segle passat per la seva munificència i ajuda desinteressada a la ciència, les lletres i les arts, n’hi ha una de qui amb prou feines es parla, importantíssima: Isabel Llorach (1874-1954), hereva d’una fortuna important –tot i haver-la hagut de compartir amb tres germanes–, acumulada pel seu pare gràcies a l’explotació d’una cosa tan barata com unes aigües terapèutiques que brollaven en un lloc de la Segarra.
Va romandre soltera, i vivia en una casa del carrer Muntaner aixecada per Puig i Cadafalch –va acabar enderrocada–, lloc en què va desplegar el seu mecenatge. Per aquella torre van passar i actuar Carlos Gardel, Maurice Chevalier, Josephine Baker, Conchita Supervia o el Nijinsky. I Llorach va fundar, l’any 1929, el Conferentia Club, on van desfilar figures tan destacades de la cultura internacional com André Maurois, el comte Keyserling, Ortega, Sagarra, Pla, Ferran Valls i Taberner, Bosch Gimpera, Valéry, Ungaretti, Walter Gropius, Wanda Landowska, Pedro Salinas, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón o García Lorca. La nòmina és esbalaïdora.
Gràcies a la seva iniciativa es van salvar moltes cases del carrer Montcada que estaven destinades a ser runa –dues d’elles són ara la seu del Museu Picasso– i va ser protectora de l'Associació Wagneriana, relativa al músic preferit dels liceistes durant moltes dècades, quan el catalanisme s’esplaiava i es confortava amb valquíries i nibelungs: una mena de sublimació que no feia cap mal.
Han passat els decennis, i malgrat que el retrat que li va fer Casas penja al despatx de la nostra alcaldessa, no s’ha vist que el feminisme hagi engrescat les dames acabalades de Barcelona a fer cap cosa semblant a la que va fer Isabel. Avui, molt d’eslògan, molta denúncia (sempre legítima i raonable) i molt de rebombori vindicatiu. Els diners, però, es queden al banc, o a Andorra, Suïssa i Luxemburg. I la vida cultural de Barcelona és cada cop més esquifida.