A la Viena del món d’ahir, la de principis del segle XX, la jove i rica Irene, mare de dos fills, té un amant, un encara més jove pianista, i té pànic a ser descoberta pel seu marit, un prestigiós advocat de la capital austríaca: sent físicament, en cada porus de la seva pell, tota la voluptuositat de la por. La novel·la Por és una altra perla -una més!- de Stefan Zweig, que ens arriba novament gràcies a Quaderns Crema, amb traducció de Joan Fontcuberta. Quanta intensitat, quanta penetració psicològica per a una aventura tan vulgar: la petita història de la humanitat és plena d’amants circumstancials, de plaers efímers, d’escapades absurdes. I de remordiments.
“L’ardor del seu marit, encara tímid i respectuós després dels anys”, li queda curt. “Com totes les persones de temperament fred”, la Irene experimenta “el gust de trobar-se envoltada de les flames de la passió i, tanmateix, no cremar-se”. Però es crema i la penetra un incontrolable desfici en què es barreja vergonya, sensualitat, impotència, excitació, nervis, descontrol... D’una banda, el magnètic pianista que li ha remogut tot l’ésser; de l’altra, la seva vida burgesa segura i satisfactòria: família, amics, luxe i superficialitat. I de cop es fa evident el perill que tot se’n vagi en orris. Se sent perduda.
Zweig és un narrador extraordinari, tan precís com suggeridor, bon coneixedor de l’ànima humana, que allarga magistralment l’agonia de la protagonista, que crea uns inquietants personatges secundaris -el marit, la xantatgista, el pianista- que creixen al cap d’ella com ombres fantasmals fins a esdevenir monstres, i que ens reserva un sorprenent gir final de guió. El lector veu com “la por, corrosiva com un àcid”, va fent miques la Irene, i no pot no sentir complicitat amb el seu patiment, no pot sinó compartir la seva creixent angoixa. Desitjaria que ella fes el pas i ho confessés tot al marit abans de ser descoberta. Però la covardia la tenalla, la fatalitat implacable s’imposa. Cada cop es veu més arrossegada per un destí tràgic.
La Irene no és, però, una Emma Bovary, és més prosaica, més planera, menys passional. És poca cosa. Potser senzillament més real o més centreeuropea. ¿La seva és una passió més civilitzada? ¿Més domesticada? ¿Més frívola? Bé, ho haureu de decidir vosaltres. Bona lectura.