El Palau de la Música Catalana, obra emblemàtica de Lluís Domènech i Montaner i Patrimoni de la Humanitat des del 1997, és avui una icona inqüestionable del patrimoni artístic i sentimental del país, i més enllà. Però no sempre ha estat així. Entre la mort del seu arquitecte, el 1923, i fins als anys 70 del segle passat, quan el Modernisme es va començar a reivindicar per figures com Oriol Bohigas, hi va haver un rebuig i un oblit sistemàtics d’aquest estil fruit de la confluència de dos factors encadenats: el Noucentisme i la dictadura franquista.

El Noucentisme, en termes estètics i ideològics, es contraposava al Modernisme. Era un retorn a les formes clàssiques i a l’ordre. Respecte al Palau, només cal veure què en deien periodistes de l’època tan rellevants com Pla, Gaziel o Brunet. A El quadern gris, Pla hi escriu: "El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i majòlica m’és impossible concentrar-me". Gaziel, el 1929, raonava així: "L’estètica de Maragall és bessona de l’arquitectura del Palau de la Música Catalana, de la política d’Els segadors, de l’anhel de justícia social que es manifestava en els atemptats del carrer de Canvis Nous i del teatre del Liceu. Pura anarquia típicament indígena". I, en tercer lloc, Manuel Brunet: "¿No creieu que el Palau de la Música Catalana, de qualsevol cosa en diuen un Palau, entra en la categoria de monuments que demanen l’enderroc?"

A aquest terreny adobat el franquisme hi va afegir la càrrega del rebuig a tot el que representés una catalanitat política o cultural. El Modernisme en general (també el Noucentisme, esclar), i el Palau en particular, entraven de ple en aquesta categoria. Avui aquells vetos i anatemes ens semblen llunyans i ridículs. I, tanmateix, van existir i formen part de la nostra història. Tal com van les coses, ves a saber què pot passar els pròxims anys.

En tot cas, ara estem de ple en l’any del centenari de la mort de Domènech i Montaner, que a l’ombra de Gaudí no ha pogut lluir tant com hauria merescut. Gaudí era un geni; Domènech va ser un arquitecte d’una qualitat excepcional, com s’ha acabat reconeixent universalment. Pel Palau, esclar, però també per l’Hospital de Sant Pau i per tantes altres obres: la Casa Lleó Morera, l’Hotel Casa Fuster, els menjadors de la Fonda Espanya, el Gran Hotel de Palma, la Casa Navàs i l’Institut Pere Mata de Reus, la Casa Solà-Morales d’Olot, el celler de l’Espluga de Francolí... La llista podria continuar amb les obres de Comillas o de Canet de Mar, i tantes més.

Però és que, a més, li devem la modernització de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, que va dirigir gairebé durant dues dècades, i la recuperació del Romànic català, una minuciosa i persistent operació de documentació sobre el terreny de la qual després s’apropiaria Puig i Cadafalch, convertit així en rival seu, tant com a arquitecte i estudiós com políticament dins del catalanisme (la història d’aquesta rivalitat poc coneguda mereixeria un capítol a part: en l’àmbit familiar dels Domènech, ha quedat fixada a la memòria l’expressió "el ximple d’en Puig").

Domènech, a més d’un arquitecte i intel·lectual humanista de primer ordre, va ser una figura política clau en la configuració del catalanisme incipient, hereu de Valentí Almirall i predecessor de Prat de la Riba i Cambó, amb els quals va acabar partint peres quan va considerar que feien un gir massa conservador. Ell va ser decisiu en els inicis de Lliga de Catalunya (1888, de la qual va ser president) i de la Unió Catalanista (1891, que també va presidir), en les Bases de Manresa (va presidir l’assemblea) o en el missatge a la Reina Regent (1898). També va formar part de l’exitosa candidatura dels quatre presidents (1901) i va presidir l’Ateneu Barcelonès en tres períodes.

Tot això, i molt més, queda recollit en dos llibres del seu besnet i també arquitecte Lluís Domènech i Girbau, publicats aquest any per les editorials Viena (una visió més personal) i Edicions de 1984 (una síntesi del personatge). El mateix Domènech Girbau ha concebut l'exposició que li dedica el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i que s'inaugura aquest dijous. I per a qui vulgui aprofundir en el vessant més polític, hi ha la monografia de Carles Sàiz, del 2019, Domènech i Montaner i la vertebració de la Catalunya autònoma (CEDIM, Canet de Mar).