Però, però, però...

Pessimisme constructiu. Aquesta és la manera com Timothy Garton Ash, un dels grans intel·lectuals anglesos anti-Brexit, mira una Europa on el comunisme fa temps que ha mort, però on han tornat el feixisme i la guerra. "Com estàs? Bé, gràcies, millor que demà", fa l’acudit fatalista. "Occident va guanyar la Guerra Freda perquè tenia por d’anar-la perdent", escriu al sincer i personal assaig Europa (Arcàdia, en traducció d’Anna Llisterri). Ara hem començat a perdre davant els populismes d’ultradreta, davant el nou imperialisme rus que vol devorar Ucraïna, davant l’ascens de la Xina totalitària neocapitalista. És la hibris: el tràgic excés de confiança en un mateix. Caigut el Teló d’Acer, ens vam pensar que havíem guanyat, tota aquella mandanga de la fi de la història. Semblava que havíem arribat a la pau perpètua de Kant... "La pau perpètua dura fins a la guerra següent", fa un vell proverbi rus. Que il·lusos. El combat per la llibertat i la justícia no s’acaba mai, recomença a cada generació. Però avui estem desorientats, perduts en el laberint minoic de sempre (cultura contra barbàrie) i en el laberint de crisis encadenades: climàtica, financera, migratòria, pandèmica, bèl·lica...

Els herois esperançats han desaparegut. Qui recorda Václav Havel? De la presó a president. Un intel·lectual que deia la veritat al poder, al qual va accedir i va humanitzar. Ja fa més d’una dècada que va morir. El seu somni d’Europa s’ha estancat. Què és tot el que ara està en perill? Menys la propietat privada, a les democràcies liberals trontollen el pluralisme, el domini de la llei, l'existència de mitjans de comunicació diversos i independents, la solidesa del món acadèmic i cultural, el sistema d’equilibris i controls constitucionals, una societat civil forta, el predomini i transparència de les institucions, l’equitat i la protecció social. O sigui, trontollen la llibertat, la fraternitat i la igualtat. Si no ens afanyem, podem tornar molt enrere. La democràcia és molt exigent: difícil de construir, fàcil de destruir.

Cargando
No hay anuncios

Un acudit de l’Est feia: "El socialisme és la ruta més dolorosa per anar del capitalisme al capitalisme". Se m’acut una rèplica exagerada: "El capitalisme és la ruta més glamurosa per anar del feixisme al feixisme". ¿Pot ser que no n’aprenguem mai, dels propis errors? Garton Ash cita Milan Kundera: "La lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit". La sospita tràgica és que si no tens memòria personal o familiar d’haver-ho passat malament, d’haver patit en un camp de concentració o una presó, d’haver sofert fam o injustícia, no estàs vacunat contra la barbàrie. Com pot ser que la ultradreta (Le Pen, Meloni, Wilders, Vox...) torni a marcar el debat a Europa? Com podem ser tan idiotes i autodestructius? Què se n’ha fet del diàleg, la tolerància i la moderació?

Més que per lamentar-nos-en, tenim aquest enemic interior feixista per reaccionar. Una bèstia que ens distreu amplificant fins a extrems demencials el fantasma de la immigració. Se n’ha de parlar, de la immigració i de l’islamisme, esclar, per evitar que se n'apropiïn els demagogs verinosos. Els enemics reals no són els immigrants, sinó qui els utilitza. I després hi ha dos monstres que sí que ens poden devorar: el leninisme-capitalisme de la Xina –amb el seu parent rus– i la crisi climàtica.

Cargando
No hay anuncios

Aprendre del passat, copsar els senyals del present i imaginar el futur. Per Garton Ash, la sortida del laberint no pot consistir només en la nostàlgia a la manera de Zweig o en el conformisme fatalista d’un present gris i un no-futur. La seva resposta està en les preguntes, en l’actitud, en els peròs raonats i sentits, en l’esperança. "És molt cert que la filosofia ens diu que la vida s’ha d’entendre mirant cap enrere. Però després hom s’oblida de l’altre principi, que és que s'ha de viure mirant endavant" (Soren Kierkegaard). I l’esperança? "No és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com surti" (Havel).