Es diu Ernest Costa i Savoia. No és algú conegut del gran públic. Ho hauria de ser. És d’aquells personatges que combina saviesa i activisme. Fotògraf de professió, ha acabat esdevenint etnògraf i naturalista, a més de bon coneixedor de la llengua. El seu lema podria ser el d’Òmnium: “Llengua, cultura, país”. Potser el concepte que més relliga tota la seva obra i trajectòria -té una desena de llibres publicats-és el de paisatge, que ho inclou una mica tot: tant la natura com la petjada de l’ésser humà, des dels arbres monumentals fins a la toponímia. “Amb la seva actuació, l’home afaiçona el territori i els paisatges i, al seu torn, aquests determinen l’home”, escriu. O, dit d’una altra manera: “En poques ocasions ens podem referir a territoris o paisatges naturals. La majoria són humanitzats”. Per això tenen noms.

Reivindico ara i aquí la figura d’Ernest Costa (Bescanó, 1940) perquè l’Editorial Gavarres, per iniciativa de David Pujol, ha publicat Parlat i escrit, una miscel·lània de textos dispersos -conferències, pròlegs, articles- i perquè el Museu Darder de Banyoles li dedicarà aviat una exposició en ocasió del seu vuitantè aniversari, Ernest Costa, notari del territori. Un títol que enllaça amb aquella idea de Josep Pla quan deia que el paisatge de l’Empordà, tant parcel·lat, l’havien fet els notaris. Sí, esclar: qualsevol pam de terra té un propietari, però en canvi el paisatge és de tots, és un bé comú. Per estimar-lo i protegir-lo no cal posseir-lo. Aquesta és la manera de fer de l’Ernest Costa. “El paisatge no el podem posseir. Per això és tan terrible destruir-lo. Quan ho fem possiblement estiguem destruint la relació més autèntica que mantenim amb el món”, explica el filòsof italià Giorgio Agamben.

Excursionista, viatger, lector, fotògraf, ha transitat tots els camins, com “un ocell de bosc”. Així es defineix. I ho ha explicat i ho segueix explicant per tots els mitjans: escrivint, fotografiant, xerrant, fent exposicions... A diferència dels totòlegs tertulians, ell sí que sap de tot, sobretot d’allí on venim, de la memòria rural i natural. Intueixo que una tertúlia amb ell pot ser infinita. El vell Narcís Mayolas, veí de Fontcoberta, un poble a tocar de l’estany de Banyoles, abans de morir un dia li va dir: “Per ser pobre, poc s’ha de trebaiar tant”. M’imagino que la vida de l’Ernest ha consistit a fer exactament el contrari: no ha parat de trebaiar (i de gaudir treballant), tot i que no crec que hagi sortit gaire de pobre. Els del ram de la lletra i el periodisme ja ho sabem, això. I encara més els que, com l’Ernest, no fan fàstics a la cultura popular, al contrari.

A Parlat i escrit hi surten totes les seves fílies. I alguna fòbia. Hi conta històries de quan la gent anava a la verema al Rosselló, de les trementinaires (en va conèixer una de les últimes, la Sofia d’Ossera, a la vall de la Vansa), dels pastors transhumants, de la indústria del fred dels pous de glaç, dels carboners... Inquiet i curiós, bon conversador, els seus són textos caminats, a la manera d’Espinàs, i cuinats a foc lent; sovint concebuts a través de llargues passejades acompanyat dels protagonistes i de pacients sobretaules a la vora del foc. Tot ho apunta en unes llibretes de butxaca que sempre porta al damunt. A tocar dels 80, incansable, segueix fent feina, alhora arrelat i bellugadís. Perquè, “naturalment, tenir arrels no vol dir romandre palplantats en un punt i cloure’ns al món. Això seria un localisme estèril que no duria enlloc. Molt al contrari, les arrels han de servir-nos de fonaments per enfilar-nos com una carbassera”. Llegir-lo és enfilar-se amb ell, penetrar en el seu món de memòria viva, en aquells paisatges humanitzats que ha fet seus, dolorosament i amorosament seus.