Història de la veu pública de les dones: de Penèlope a Cristina Fallarás

BarcelonaCom cada any, aquest 8-M ha servit perquè sentim més veus de dones. Cada any, i durant 24 hores, les dones som les protagonistes. Això sí, si haguéssim de competir, estaríem nominades a una categoria de secundàries, perquè poques vegades hi som prou estona per considerar-nos en els papers principals. L'endemà, tot torna al seu lloc, moltes gràcies i fins l'any que ve, que segurament tot seguirà igual, però quines ganes tindrem de sentir-vos! Davant d'aquest espectacle anual, sumat al lila omnipresent en els formats més ridículs, trobo que les dones ens hauríem de felicitar per la nostra resiliència. Afortunadament, aquest dia també ens fa sentir més fortes, més empoderades i més reivindicatives, amb la sororitat a flor de pell. Aquest any, a més, el 8-M també ha estat important perquè és el dia que l'escriptora i activista Cristina Fallarás ha pogut recuperar el seu compte d'Instagram.

Una setmana abans, la xarxa social li va tancar el perfil, sense avís previ. Fallarás estava preocupada per si no aconseguia recuperar-lo, i certament era important fer-ho: ja feia unes quantes setmanes que hi penjava el testimoni anònim de dones que li escriuen diàriament denunciant la violència que han patit. Ella compartia els seus missatges, les feia visibles. El compte d'Instagram s'havia convertit en un altaveu, i el fet que el tanquessin silenciava totes aquelles veus. Aquesta situació de seguida em va fer pensar en la Mary Beard. Per si no la teniu situada, és una dona brillant: és catedràtica de clàssiques a la Universitat de Cambridge, una gran especialista en el món antic i una intel·lectual britànica molt reconeguda, que fa una feina de divulgació meravellosa de la història clàssica. El 2017, Arcàdia va publicar La veu i el poder de les dones (trad. Anna Llisterri), que recull dues conferències seves. Totes dues són molt interessants, però vull referir-me a la primera, La veu pública de les dones. El text s'obre, explica, amb "el primer exemple d'un home que diu a una dona que «calli» perquè la seva veu no s'ha de sentir en públic". L'home és Telèmac, i la dona, Penèlope, la seva mare. Som al principi de l'Odissea i, en traducció de Carles Riba, una de les coses que diu Telèmac és que "això de parlar serà cosa dels homes". Aquest moment és important per a Beard, que ens explica com, efectivament, en l'antiguitat grega i romana s'excloïa, i amb orgull, les dones del discurs públic.

Cargando
No hay anuncios

L'autora, al llarg del seu text, es pregunta quina connexió hi ha entre aquest primer moment "homèric" i la dificultat per sentir les veus de les dones al llarg del temps, arribant fins a l'actualitat. Beard és rigorosa, es nega a reduir-ho tot "al simple diagnòstic de misogínia", i fa una reflexió molt interessant de l'evolució de la veu pública femenina (també a les xarxes!). Al seu text hi desfilen figures clàssiques com Filomela, a qui van tallar la llengua perquè no pogués denunciar el seu violador (no va funcionar: va teixir l'atac), però també posa exemples més contemporanis, com els textos de Henry James, que considerava una autèntica amenaça que les dones parlessin, o el cas de Margaret Thatcher, que sembla que va intentar desenvolupar una veu més greu, més masculina, per transmetre més poder. El llibre té un to molt divulgatiu i té moments divertits, com quan reprodueix aquest acudit, que em té el cor robat: "És un suggeriment excel·lent, senyoreta Triggs. Potser algun dels homes presents el voldria fer".