El diari Avui, el primer en llengua catalana després del franquisme, va néixer malament -va tenir un part amb problemes- i va morir malament -tan malament, que no va morir del tot-. Va tenir, doncs, un inici i un final a mitges. I entremig, tota una supervivència complicada, més basada en el que simbolitzava que no pas en el que era, sempre amb més voluntat que mitjans, i tanmateix amb una notable capacitat d’influència, malgrat les seves febleses, en els camps de la política i la cultura com a altaveu i mirall dels corrents i el pensament nacionalistes.
La història d’aquest diari, que jo mateix vaig viure des de dins durant vint anys, és important per entendre la Catalunya de la Transició ençà, per entendre com hem transitat del pujolisme a l’independentisme. És una història per fer. Ara n’ha aparegut un primer intent: Diari Avui, 1976-2009, entre el somni i l’agonia (Meteora), de la periodista Maria Favà, vinculada al rotatiu en tota l’etapa triada i més enllà. Com el mateix diari en bona part de la seva trajectòria, és un llibre irregular, sense un rumb clar, amb algunes troballes interessants però també amb massa fílies i fòbies, i amb absències notables. Un llibre, per exemple, que es recrea en l’èpica coixa dels inicis i que en canvi passa massa ràpid pels anys de més professionalitat, que, com reconeix, són els de la direcció de Vicent Sanchis, la més llarga i exitosa.
Maria Favà ha volgut fer alhora unes memòries i una història, cosa que ha anat en detriment de la credibilitat del narrador. No és un problema de subjectivitat versus objectivitat, ni tampoc d’honestedat, fora de dubte, sinó de punt de vista i metodologia. I de to: l’adjectiu botifler sembla el seu insult preferit. El llibre és més una acumulació de records i testimonis de companys i amics -alguns de prou rellevants o divertits- que no pas una narració endreçada i amb una tesi ben explicitada i justificada.
En tot cas, la seva idea central sobre l’ Avui, que n’excusaria tots els mals, és la inexistència d’una empresa. És un leitmotiv tan repetit com poc aprofundit. La mateixa Favà es lamenta de no haver pogut documentar d’on van anar sortint els diners per aguantar el rotatiu. L’altra cara de la moneda, i segona idea força, és que la feina periodística ha estat injustament poc reconeguda per la societat catalana a causa de l’etiqueta de diari convergent. Simptomàticament, però, tots els directors entrevistats s’esforcen a demostrar la seva independència política i la seva vocació de pluralitat. Pivotant sobre aquests dos eixos, el llibre acaba tenint massa l’aire d’un lament victimista: s’acaba assemblant a l’ombra allargada de la qual sempre va voler fugir el diari.
Per acabar, Favà vol deixar clar que l’ Avui ha mort. Una veritat a mitges. Agradi més o menys, ha tingut continuïtat en una capçalera compartida amb El Punt, a la qual ella mateixa va seguir vinculada com a membre del consell editor fins al 2013. De fet, malgrat que fos l’empresa d’El Punt la que es quedés l’ Avui, el producte resultant, tant pel disseny com pel tarannà ideològic i els interessos temàtics, i també per una part de la plantilla i fins i tot per algunes firmes diàries rellevants (la del mateix Sanchis fins fa ben poc), respon clarament a l’esperit de l’ Avui, la història del qual, doncs, no s’ha acabat.