'La història' d'Elsa Morante i el patetisme del revolucionari novell
BarcelonaAquest estiu he llegit la novel·la La història (Quaderns Crema) de l’autora italiana Elsa Morante (Roma, 1912-1985), i som a mitjans de setembre i encara no me n’he oblidat. És una classe magistral d’escriptura, de compromís social i d’observació de la vida; un d’aquells llibres totèmics de la història de la literatura que jo, personalment, desconeixia, i que Quaderns Crema ha publicat en la nostra llengua aquest any 2025. Marina Laboreo ha sigut l’encarregada de traduir la novel·la al català, en un text resultant que llisca sol i amb una naturalitat total, malgrat les múrries representacions del llenguatge que conté (per exemple, l’exercici de traduir un nen petit que no acaba de refinar la parla i que escurça constantment les paraules; un fet no menor per entendre no només la personalitat i l’esdevenir del personatge, sinó el trauma d’una societat sencera).
Com explica la contracoberta, el llibre “relata els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial i la postguerra immediata a través dels ulls de l’Ida Ramundo, mestra d’escola d’origen jueu, i del seu fill petit Useppe, però també de l’ample elenc de personatges que els acompanyen en el seu periple pels barris romans assolats pels bombardeigs i les barriades perifèriques habitades per refugiats, proscrits, pròfugs i altres pàries de la societat.” La història dura tant de temps (malauradament, des del 1941 al 1947; anys de patiment real; 792 pàgines resultants), que té espai per reconstruir tot un món a través d’una literatura que és alhora un exercici narratiu, una crònica periodística, un document històric i una biografia col·lectiva.
Com passa amb les amistats que duren i es tornen complexes i profundes, a La història tens la sensació d’anar coneixent les persones cada cop més, pàgina rere pàgina. De la mà de l’Ida, la protagonista, veus passar tot d’homes i de dones que arriben i se’n van, i d’altres que es queden. Et fas càrrec de la realitat a mesura que ells la van vivint i s’hi van acostumant, tot i que de vegades sobrepasses una mica el que sap la mare, perquè el narrador és omniscient. El Nino, l’Useppe, el Davide, l’encarregat del bar i la veïna jueva que busca la seva família en un tren de deportats, tots són personatges extraordinaris. Gent comuna que va haver de viure coses que mai ningú hauria de viure, tot i que ara torna a ser massa tard dir això.
El pòsit revolucionari de les famílies
La història fa pensar en la quantitat de persones revolucionàries, contestatàries, portaveus, que hi ha hagut al llarg de la humanitat, no perquè d’entrada tinguessin res massa clar, ni perquè tinguessin unes aptituds polítiques clares; sinó perquè s’hi han trobat, perquè la vida els ha fet viure un moment de conflicte i s’han hagut d’arremangar. El Nino és un personatge fascinant perquè primer pensa una cosa i després la realitat li cau a sobre com un sac, i passa a defensar unes altres idees, i les defensa amb tota la implicació possible. També fa pensar en el pòsit revolucionari de les famílies, en la tradició ideològica que sembla que acabi enclavant-se als gens i transmetent-se de generació en generació. I en totes aquelles persones a qui se’ls barregen la joventut i la guerra, i de quina manera el caràcter juganer característic de l’adolescència viu o mor a l’hora d’afrontar la lluita armada.
En el cas del Nino, per exemple, la seva vitalitat s’expressa descaradament i, com si tu fossis l’Ida, la seva mare, esperes pàgines i pàgines que torni a escena per tal d’aportar una llum radical, xocant, fràgil però transcendent, a l’obra. No fa massa vaig veure un vídeo d’un italià que amenaçava al seu estat dient que si la flotilla que sortia del país cap a Gaza no tornava amb vida, el poble prendria mesures radicals. El portaveu portava els punts principals del discurs escrits a la mà, i en els pocs segons que duraven les proclames, demanava perdó per mirar-se el palmell, però és que no volia deixar-se res. Aquest xoc, aquest patetisme del revolucionari que no ho té tot al cap, que no té una seguretat de ferro, sinó que ha de refiar-se d’una tinta mig escorreguda entre la suor dels dits, em va fer pensar en el Nino i en els seus companys, que s’havien anat instruint els uns als altres com podien: com la història els requeria.
Precisament pel compromís social de l’autora que es veu reflectit en l’obra, quan l’any 1974 Einaudi va publicar La història per primer cop, Elsa Morante va insistir que no volia que la novel·la costés més de dues mil lires, és a dir, que fos barata perquè tothom pogués accedir-hi. La publicació va ser un èxit, però han hagut de passar 51 anys per poder-la llegir en català. Ara que en tenim l’oportunitat, no puc fer més que recomanar-vos-la. De llibres importants com aquest n’hi ha pocs, i els recordes per sempre.