L’eterna pregunta sobre els límits de la llibertat d’expressió
En un mitjà digital, em toca moderar els comentaris d’una entrevista a l’escriptora Laura Freixas, que acaba de treure el llibre A mí no me iba a pasar. Una autobiografía con perspectiva de género, publicat per Ediciones B. Títol de l’entrevista: “Les dones no podem callar eternament”. Un tal Carles comenta, entre d’altres coses que em semblen barbaritats, que avui només donem veu a “la versió victimista de les dones supremacistes radicals”.
No tinc gens clar si he d’aprovar el comentari. Això de posar límits a la llibertat d’expressió sempre (em) crea dubtes. A priori, entenc que la llibertat no hauria d’excloure la responsabilitat dels qui calumnien, insulten o atempten contra l’honor aliè. La pregunta és qui estableix els límits, i amb quins criteris. He interioritzat aquell raonament de Noam Chomsky segons el qual si no creiem en la llibertat d’expressió dels que menyspreem, senyal que no creiem en la llibertat d’expressió en absolut. Potser es tracta d’actuar a la manera de Voltaire: “No estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”.
Em dic que els qui profereixen animalades -i els qui els aplaudeixen o els inciten a fer-ho- ja es retraten i desqualifiquen sols. Fins i tot em plantejo una hipòtesi en què soc jo la que ofèn: si mai em prengués la molèstia d’escriure què penso realment sobre segons qui, preferiria tenir la garantia que no acabaré a la presó. M’emparo, doncs, en una visió generosa de la llibertat d’expressió i, malgrat els dubtes, aprovo el comentari. I a l’acte em penedeixo d’haver-lo aprovat.
Potser estem obrint la porta al cavall de Troia del feixisme
Me’n penedeixo perquè em ve al cap el llibre Instruccions per fer-se feixista (Empúries), de Michela Murgia: l’autora hi explica que el feixisme latent aprofita els instruments de la democràcia per fer-se fort i acabar-se imposant. “Aquesta propensió dels demòcrates a legitimar-ho tot és indubtablement estúpida”, afirma Murgia, i em sento interpel·lada: juraria que estic legitimant una opinió menyspreable en pro d’una llibertat que no goso retallar.
Algú em retreu via Twitter que hagi aprovat el comentari en qüestió: “Si no posem els límits nosaltres, no els posarà ningú, i se seguirà permetent l’intolerable”. Té raó, crec. L’escriptora Bel Olid hi intervé per recomanar-nos el llibre Ofendiditos, de Lucía Lijtmaer, publicat per Anagrama a la col·lecció d’assaig breu i urgent Nuevos Cuadernos, i em falta temps per abocar-m’hi.
Culpar les feministes és equivocar-se de bàndol, això segur
“No és aquest un text que pretengui posar, un cop més, límits a la llibertat d’expressió -aclareix Lucía Lijtmaer-. Vivim en un sistema democràtic que permet fer acudits de gitanos o dir que les dones són feminazis. Cadascú té una interpretació pròpia sobre aquest dret i la seva elasticitat”. El que sí que pretén Lijtmaer és fer-nos veure que alguna cosa passa quan es ridiculitza per sistema els qui qüestionen la difusió d’idees racistes o masclistes, els qui defensen la correcció política. Segur que el problema són els ofendiditos i les puritanes? I si estem afegint forats al colador que ajuda a reinstaurar en el discurs públic el feixisme, la ultradreta i l’odi?
Lucía Lijtmaer conclou que la llibertat d’expressió està amenaçada, i tant, però no pas per les minories, no pas per les feministes puritanes o els ofesos moralistes, sinó pel poder polític i legislatiu. Assenyalar l’ ofendidito i titllar-lo de censor i de bonista és una forma interessada de criminalitzar el dret a la protesta. I equivocar-nos de bàndol és fer-nos un mal favor a tots plegats.