Sobre què hem d'escriure les dones?

BarcelonaUna de les meves lectures de l'estiu ha estat el recull d'articles de la Nora Ephron No me'n recordo de res, publicat per L'Altra Editorial, amb traducció de la Carlota Gurt. Com que m'ha fet riure, somriure i, en definitiva, l'he gaudit, el vaig recomanar en un xat d'amigues de l'àmbit de les lletres. Una d'elles opinava que Ephron és un exemple de dona que malgasta el talent escrivint sobre banalitats. Haig de dir que em va sorprendre l'afirmació, perquè a mi no em sembla que parlar sobre els inconvenients o la por d'envellir, què suposa viure en un món que canvia a una velocitat vertiginosa o com la vida se't regira com un mitjó quan et divorcies, siguin temes en absolut superficials.

És veritat que Ephron aborda la reflexió des de l'humor, i amb un estil àgil i amè que pot confondre's amb desafecció, o potser amb la lleugeresa que podem atribuir a les classes acomodades novaiorqueses. Però quan un home s'acosta a temes transcendents com l'amor, la política, l'envelliment o la mort a través de l'humor no se'l cataloga de superficial, sinó d'humorista intel·ligent o de geni, directament. Penso en Groucho Marx o Woody Allen, per exemple, ja que ambdós compartien amb Ephron, a banda dels orígens jueus i la ciutat de naixement, una carrera cinematogràfica. Per què, llavors, quan una dona ho fa el judici és tan diferent? I encara més enllà d'això, ¿no és fer la gara-gara al patriarcat acceptar que les dones hem de mostrar-nos sempre profundes, curoses i responsables i, per tant, hem d'escriure i acostar-nos a la transcendència –forçosament– de manera solemne? ¿No és la nostra pròpia inseguretat i la por que no se'ns prengui seriosament (perquè encara costa molt que se'ns prengui seriosament) el que ens limita i fa que tinguem prejudicis o, fins i tot, que no entrem en determinats àmbits, com l'humor?

Recordo que, quan em van trucar de l'ARA per oferir-me la col·laboració al Llegim, la proposta era una columna humorística perquè "volem riure com vam riure amb la teva primera novel·la". Jo ja els vaig avisar que el món de les lletres no fa riure com ho fan les desventures amoroses (de fet, fa plorar més que no pas riure), però que endavant les atxes. La mateixa amiga –que considera que Ephron malgasta el talent– em va advertir sobre el risc de quedar-me estancada i desconnectar el meu pensament crític si el meu únic objectiu era fer riure i no utilitzar l'humor com un mitjà més d'expressió, entre molts d'altres al meu abast. Això em va fer reflexionar (perquè aquesta és la sort de tenir amigues honestes i intel·ligents, tot i que de vegades no hi estiguis d'acord en tot). Finalment, les dues primeres columnes que vaig escriure potser van arrencar, amb una mica de sort i posant-me moltes medalles, algun somriure tímid, perquè qui avisa no és traïdor, però també perquè vaig acabar entrant en una època creativa més sòbria (fins al moment, dos anys després, no m'han tocat la cresta, així que jo continuo entregant columnes sense fer gaire soroll). El cas és que, tot i que m'hagi apartat, per al moment, de la rialla com a eina d'expressió creativa, crec que la lluita feminista passa per batallar i guanyar un espai propi en tots els fronts.

Fa uns dies, el pare d'una bona amiga meva va morir. Abans d'acostar-me al tanatori per fer-li una abraçada, vaig aturar-me a la llibreria de confiança per agafar-li el Tinc un coll que fa pena, el segon recull d'Ephron que l'Altra ha publicat en català (traduït també per Carlota Gurt). Vaig pensar que potser és en aquests moments crucials de la vida quan més necessitem la visió lúcida i desacomplexada d'una dona intel·ligent que no tenia por de riure i fer-nos riure.