En anglès, wand vol dir vareta màgica. Ho vaig aprendre llegint el primer llibre de Harry Potter, que vaig agafar en anglès perquè durant una estada a Londres tothom en parlava, d’aquell nen. Encara no sé per què me’l vaig comprar, perquè, a priori, la història d’un aprenent de mag no era un tema que em cridés l’atenció. Però el vaig començar, i la màgia es va produir (perdó). Ja no vaig parar fins que es va acabar la saga.

Per això, tenia moltes ganes de veure l’especial de Harry Potter que podeu trobar aquests dies a la HBO, i que celebra els vint anys de la primera pel·lícula. Hi apareixen actors, directors i (molt poc) J.K. Rowling. Em va semblar molt emocionant, i em va recordar moments especials. S’hi diuen moltes coses, però sobretot trobo que transmet molt bé la importància de Harry Potter. L’actor Ruper Grint, que fa de Ron, destaca que va significar molt per a molta gent. Em sembla que és l’Emma Watson, l’Hermione, la que en parla com d’un món que la gent estima i que els fa feliços. Era ben bé això, un món on jo crec que lectors molt diferents sentíem que encaixàvem. Gary Oldman –Sirius Black– explica que ell es pensava que eren llibres per a nens. No només. Llegir Harry Potter, descobrir el seu destí i el dels seus amics a cada llibre, va ser una experiència lectora fabulosa, que va tenir l’al·licient de poder ser compartida amb molta gent alhora. Era bonic sentir-se part d’una comunitat, i que tot allò ho estigués provocant un llibre.

Una de les imatges que apareixen al documental és la de cues quilomètriques de gent esperant per comprar el següent títol de la col·lecció. La mitjanit que va sortir l’últim a tot el món també se’n posaven a la venda uns quants exemplars a la desapareguda VIPS, que obria tota la nit. Jo hi era, amb una trentena més de persones. També hi havia mitjans, esclar. A la cua per pagar i veient que s’acostava una càmera, vaig obrir el llibre i vaig amagar-hi el cap, intentant fer-me invisible. No va funcionar: al Telenotícies, a sobre de la meva imatge, una veu en off deia: “Alguns no van poder esperar i ja van començar a llegir a la cua”. A casa encara riuen.