L’obra de Franz Kafka ha estat objecte d’una indústria de moment imparable. Qualsevol visitant de la ciutat de Praga als darrers anys es deu haver adonat de com una obra tan extravagant i insòlita, la més original del segle XX, pot inundar tota una ciutat de llibres, cartells, icones, tasses i vaixella, pins, postals i tota mena de bibelots inútils.
Una de les primeres persones que va fer negoci amb aquell escriptor nascut a Praga va ser Gustav Janouch (1903-1968), autor d’un llibre de reflexions de l’escriptor sobre coses humanes i divines nascudes, va dir, d’unes passejades de tots dos pels carrers de la ciutat. El pare de Gustav era col·lega de Kafka; li va presentar el seu fill, i aquest -que llavors tenia disset anys- va acompanyar Kafka a casa seva durant una colla de mesos. Era l’any 1920.
Ja és sospitós que Janouch esperés a l’any 1951 (reedició ampliada l’any 1968) per publicar aquests records, Conversaciones con Kafka (Destino), però cal tenir present que Kafka va ser molt poc conegut a Praga en vida i després de mort (1924), i que la seva fama hi va arribar, com arreu del món, gràcies als surrealistes i sobretot els existencialistes.
En aquest llibre hi ha manifestacions que resulten molt versemblants, com allò que va dir Kafka en mirar l’aparador d’una galeria amb obres de Picasso: “A la meva literatura li passa el mateix que a aquests quadres: és com un rellotge que avança”; però n’hi ha moltes que fan arrufar el nas, perquè Janouch no portava un quadern a sobre ni sabia taquigrafia, i la memòria de tothom és limitada. L’hispanista Josef Cermák, amic de Catalunya, va publicar un llibre, Franz Kafka. Ficciones y mistificaciones, traduït al castellà l’any 2008, en què desmunta la història fantàstica d’aquelles converses.
Janouch va tenir un cert paper en els moviments revolucionaris arran de les dues guerres mundials, i tan aviat se’l coneixia per haver fundat cèl·lules anarquistes com per haver actuat com a oportú simpatitzant dels nazis. Un policia que el va detenir i interrogar l’any 1946 va dir, sense anar més lluny, que li havia semblat un impostor. A més d’això, Cermák demostra que va ser un milhomes, un vanitós i un xerraire amb molta taral·la. Per això li va semblar a tothom que el seu recull de pensades de Kafka estava basat en la veritat: un bon estil és capaç de tot.