HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim Opinió 31/08/2018

La guerra no s’acaba mai

i
Eva Piquer
3 min
La guerra no s’acaba mai

Silencis que fan mal i activitats humanes que són inhumanes

Les dones també pateixen la guerra. Però la història de la guerra femenina, de les guerres femenines, és desconeguda. “Tot el que coneixem de la guerra, ho sabem a partir d’una veu masculina -observa Svetlana Aleksiévitx-. Tothom és presoner de les representacions masculines de la guerra, de les sensacions masculines. I les dones callen”. Callen tant que, quan parlen, no solen explicar la seva guerra, sinó la dels homes.

La guerra de les dones no la coneix ningú i sembla que no hagi existit. “La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis -afirma Aleksiévitx, premi Nobel de literatura del 2015, en el llibre La guerra no té cara de dona (Raig Verd), traduït per Miquel Cabal Guarro-. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana. I no hi pateixen només elles (les persones!), sinó també la terra, els ocells i els arbres. Tot allò que viu amb nosaltres a la terra. Tot pateix sense dir res, cosa que encara és més terrible”.

“Que què en recordo? Què em va quedar gravat? Doncs el silenci, el silenci extraordinari dels pavellons on hi havia els ferits greus… els més greus”, relata un dels testimonis d’aquest llibre, fet de veus de dones russes que van lluitar a la Segona Guerra Mundial. El silenci és dolorós com un bombardeig. I el pitjor de la guerra potser no és morir-hi.

La solitud immensa dels qui han estat tan a prop de la mort

Aleksiévitx no ha fet la guerra, però l’ha acabat entenent: “Sens dubte, el mal és temptador. És més hàbil que el bé. Més atractiu. Cada vegada aprofundeixo més en el món il·limitat de la guerra, i la resta de coses han quedat mig somortes, s’han tornat més ordinàries que d’ordinari. El món de la guerra és grandiós i predador. Ara entenc la solitud de la persona quan en torna. Com si vingués d’un altre planeta o de l’altre món. Té un coneixement que els altres no tenen i que només es pot adquirir a la vora de la mort”.

Els veterans no poden tornar a la vida civil així com així

Intentar entendre la guerra és una obligació moral. Ho sosté el psicòleg James Hillman (1926-2011) en el llibre Un terrible amor por la guerra (Sexto Piso, traducció de Juan Luis de la Mora). Perquè la guerra forma part de la condició humana. “Pensem en termes de guerra, ens sentim en guerra amb nosaltres mateixos i, sense saber-ho, pensem que la depredació, la defensa territorial, la conquesta i la interminable batalla de formes antagòniques són la base de l’existència”. La guerra ens ve donada per defecte, ens defineix més del que voldria admetre el pacifista que portem dintre.

Ho va dir Hobbes: la guerra és l’estat natural de l’home. A Guerra i pau, Tolstoi es pregunta pel sorgiment de la guerra, pel motiu pel qual comencen a matar-se entre si milions de persones, i conclou que la guerra està regida per una mena de força col·lectiva que va més enllà de la voluntat individual. Hillman defensa que, si això és així, el que cal és imaginar la naturalesa d’aquesta força col·lectiva. Si la guerra és normal, ¿és perquè està enquistada en la naturalesa humana o perquè és inherent a les societats?

La guerra no s’acaba ni quan es canta victòria. La guerra, ja sigui literal o metafòrica, va a la seva. Els veterans de guerra no poden reincorporar-se a la vida civil com si res, estan condemnats a conviure amb uns fantasmes que, lluny de quedar enrere, són part del seu present i del futur que els queda. L’objectiu de la guerra és perpetuar-se, i a fe que se’n surt la mar de bé. La guerra sempre guanya.

stats