La grandesa de Charlie Brown

La setmana passada, Charles M. Schulz hauria fet 99 anys. Si no sabeu de qui parlo no patiu, que us situo de seguida. Només em cal una paraula: Snoopy. Podria haver dit Charlie Brown, però Snoopy és molt més efectiu, segurament el seu personatge més famós. És l’estrella de samarretes, bosses, llibretes i mil coses més. Tot i que podria ser, ni confirmo ni desmenteixo, que jo mateixa en tingui un pijama, he de dir que tot aquest marxandatge em fa una mica de ràbia. Per què? Doncs perquè d’alguna manera redueix, fins i tot infantilitza, un personatge i una sèrie que són una de les millors coses que, com a lectora, m’han passat a la vida.

D’entrada, diguem-ho clar: el protagonista de Peanuts, la tira creada per Schulz i on desfilaven la Lucy, el Linus, la Sally, la Peppermint Patty o l’Snoopy, era el Charlie. Jo el vaig descobrir gràcies a un còmic de la meva mare, No pots guanyar Charlie Brown, d’una col·lecció fantàstica que va publicar, als anys 70, Edicions 62 (i que, si teniu esperit col·leccionista, encara podeu trobar). No s’assemblava a res del que havia llegit: un nen amb el cap molt gros, insegur, una mica aturat, i que, com el títol indicava, no se’n sortia. La seva germana Sally li passava contínuament la mà per la cara, i la seva amiga Lucy podia arribar a ser bastant dolenta i tenia una consulta psiquiàtrica, per als amics, de pagament. Fins i tot el seu gos semblava més lúcid que el Charlie. Què era allò, on m’havia ficat? Per què reia i alhora tancava el llibre una mica trista? Doncs perquè Peanuts és una genialitat. Perquè els seus protagonistes tenen totes les pors, inseguretats, alegries i desitjos que vam tenir com a nens i que, esclar, encara arrosseguem. Perquè ens hi reconeixem. Perquè és d’aquelles lectures que et marquen, i que d’alguna manera et fan ser com ets (Jo també cobro pels consells. Seran cinc centaus, gràcies).

Una vegada li vaig regalar un llibre de Peanuts a un amic i me’l vaig emportar per accident. No me l’ha reclamat mai, perquè ja vaig veure que li semblava una bestiesa. Que equivocat que està: quanta grandesa, en Peanuts, quanta literatura. La pròxima vegada n’hi regalaré una samarreta.