Un gran poeta cràpula, bandarra i assassí
BarcelonaNo és que François Villon (1431-?) tingués més o menys amor a Catalunya, perquè no degué venir-hi mai, malgrat que la seva pista es perd a París l'any 1463. No sabem què va fer a partir d'aquesta data, ni quan va morir, ni on. La qüestió és una altra: Villon ha estat molt poc traduït a casa nostra. Ens consten dos poemes vessats al català per Feliu Formosa a l'antologia Poesia francesa, a cura d'Alain Verjat (Barcelona, Ed. 62, 1985) i la traducció més recent de les Balades, a càrrec d’Andreu Subirats (Barcelona, LaBreu Edicions, 2010).
Atesa la importància de Villon en el panorama de les lletres franceses, això no és gaire. Una causa d'aquest oblit podria ser la llengua de Villon, que no solament és la francesa del segle XV, sinó que, a més, està carregada d'un argot propi de la vida canalla, urbana i rural, de la França del seu temps: es necessiten un diccionari de la llengua francesa antiga (el de Greimas és bo), un diccionari d’història de la llengua (com el d’Alain Rey) i un altre de la gerga francesa de qualssevol temps (potser el de Lucien Rigaud).
Una altra causa important, i potser n’hi ha més, és que Villon és una mena de “poeta maleït”, cràpula, bandarra i assassí –això sí, delicadament pietós als seus versos–, procliu a les grolleries –com els goliards– i amic d’un llenguatge sovint vulgar, de vegades escatològic, quasi sempre “incorrecte” si es mira amb els ulls d’avui. Aquest corrent de la poesia francesa sempre ha fet una certa nosa als traductors catalans, segurament perquè l’ha feta als lectors i als gustos literaris de la població, abans amant del decòrum –amb poques excepcions, de Juli Vallmitjana a Josep Maria de Sagarra–, ara sotmès a les lleis tàcites del “políticament correcte”. En aquest sentit, Rabelais no ha tingut gaire fortuna al país, com tampoc no l’ha tinguda Baudelaire (malgrat l’esforç de Xavier Benguerel, Pere Rovira i jo mateix), ni el “teatre de la crueltat” proposat per Antonin Artaud.
Potser ara que la vida sexual està deslligada fins al cruiximent, els joves llegirien amb gust alguna de les balades, procaces i no, de mestre Villon. Per exemple, la tan famosa “Balada del pas del temps” –cantada per molts chansonniers–, que recorre al lloc comú de l’ubi sunt, i que diu (en traducció nostra, perquè no disposem de l’edició LaBreu) això que segueix. (Abans): “Què se n’ha fet, d'aquell front llis, / del cabell ros, celles en arc, / gran entrecella, esguard bonic / que atreia els més espavilats? [...] Els pits petits, anques carnoses, / altes, tot llises i rodones, / que mantenien gresques amoroses; / amples malucs, i aquella xona, / entre les grosses cuixes fermes, / ben amagada al seu bosquet?” (Ara): “El front tot arrugat, els cabells grisos, / celles caigudes, ulls apagats, [...] orelles com penjolls, totes molsudes, / rostre esblaimat i destenyit, / mentó arrugat, llavis peluts: / mireu-la bé, quanta bellesa! [...] I el conillet …!” Doncs ve-t'ho aquí.