BarcelonaA la vida hi ha dues maneres de llegir un llibre: abans de veure la telesèrie o després. També s'hi val amb el cinema. Les pel·lícules i les sèries se'n van, però els llibres romanen (perdó per parafrasejar així l'Eclesiastès). En el cas de la novel·la de Walter Tevis El hombre que cayó a la Tierra (Alfaguara, 2023), he de dir que el llibre l'he llegit molt temps després de veure la pel·lícula; però tot seguit l'he tornat a veure, i d'aquesta manera m'he adonat (com sempre) que, si m'agrada un llibre, no hi ha adaptació a cap altre llenguatge artístic (cinema, teatre, televisió, còmic, música...) que em faci sentir el mateix. Tan sols les persones poden fer-ho amb la mateixa força. Els llibres són el que tenim per apropar-nos a les persones sense haver de suportar-les.

Tampoc la realitat es troba a l'alçada d'un llibre, ja que moltes vegades un està més a prop del llibre que de la realitat. Això succeeix quan el llibre parla d'allò que hem sentit i creiem que no ho hem viscut (es viu més intensament en una frase que en una vida, en això consisteix la poesia), i a l'inrevés també ocorre, quan el llibre ens parla del que hem viscut i no l'havíem sabut sentir. Perquè sentir no és fàcil, encara que estigui tan de moda la cosa emocional. A cada pàgina d'El hombre que cayó a la Tierra hi ha més desesperació que a la pròpia vida de l'autor, que va ser absolutament desesperada.

Superar realitat i ficció

Ja fa anys que les novel·les de Walter Tevis (El buscavidas, El color del dinero, Gambito de dama...) s'acostumen a llegir arran de l'èxit de les seves adaptacions al cinema i a televisió. Crec que falta Sinsonte (Ed. Impedimenta, 2022), on precisament es mostra un món futur on s'ha oblidat l'escriptura i la lectura, i el protagonista n'aprèn mitjançant els rètols d'una pel·lícula muda.

A El hombre que cayó a la Tierra, el protagonista és més Bowie encara que a la pel·lícula, protagonitzada per David Bowie. La literatura supera la realitat i la ficció plegades. Aquesta novel·la ens diu que la gent és fràgil, i que hi ha gent que cau a la Terra, però que aquest mai no serà el seu planeta, i així és com comença tot procés d'autodestrucció, inclòs el de l'autor. Tots els personatges d'aquest llibre beuen massa. Aquesta autodestrucció no és per odi al planeta, ni cap a un mateix, sinó que neix per estimar-se la gent i del respecte per un mateix. Es tracta, fins i tot, d'una qüestió de principis. Aquest és un llibre sobre la solitud, que mostra una gent que es queda sola en tot allò que més ha estimat, i que comprèn que la seva única victòria és no assolir res, i que la solitud és el que hi ha al final, com una meta sense premi. A propòsit del seu paper a la pel·lícula, Bowie va dir: “L'havia de fer, jo estava així”. Però es nota més al llibre.