BarcelonaLa norma més clàssica deia que en castellà s’usa el futur per expressar probabilitat, “ Serán las diez ” (també es pot dir “ Deben de ser las diez ”), i, en canvi, en català la probabilitat s’expressa només amb deure, “Deuen ser les deu” (i no pas “Seran les deu”). La norma actual és menys restrictiva i es limita a afirmar que aquest futur no és adequat en registres formals, però ho pot ser en els informals (sobretot en els parlars que, com el valencià, utilitzen deure amb sentit d’obligació).

I és que entre el futur i la probabilitat o la suposició hi ha un vincle clar. Si jo dic “Demà després de l’excursió tindreu gana”, no deixo de suposar, no deixo d’expressar el que crec probable, però com que situo la suposició en el futur, el futur queda legitimat. No hi queda, i l’ús llavors és poc genuí (o informal), si no em moc del present i afirmo sobre un nen que badalla davant meu “Tindrà gana”. Hauria de dir “Deu tenir gana”.

Però hi ha, a més, l’anomenat futur de cortesia (GIEC, pàg. 922-923). El fem servir quan anem al mercat i diem “Voldré una mica de llom”. Tot i que estem ben segurs de voler llom, dient-ho en futur fem menys abrupta la demanda. Aquest futur, en altres contextos, pot alternar amb l’ús de deure. Són casos en què pressuposem la perspicàcia de qui ens escolta: “Ja us deveu haver adonat que no soc de dretes”. Doncs bé, aquí també podríem dir -i seria adequat en registres formals-“Ja us haureu adonat que...” És un ús habitual en el gènere assagístic: “El lector haurà advertit...” Cal atenuar l’afirmació perquè, si no ho ha advertit -que sol passar-, no se senti ignorant.

Hi ha un últim futur molt viu col·loquialment: “Serà molt intel·ligent, però d’això no en té ni idea”. El futur aquí expressa un “no dic que no” tirant a escèptic. I en aquest cas, com en el primer, la norma ens demana que en l’ús formal preferim “Deu ser molt...” o “Pot ser molt...” Són, en canvi, sempre col·loquials, i no admeten atenuacions, els expressius “Serà burro!” o “Seré burro!”