Franco, el mediocre (segons Josep Fontana)
Ara que amb Vox l’ànima franquista espanyola ha revifat i s’ha descarat, val la pena explicar exactament què va ser la dictadura. Diguem-ho sense embuts: va ser una salvatjada i un puto desastre. La mediocritat al poder durant quaranta anys. Què millor que una veu d’autoritat com la de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) per fer-ne un repàs sumari. La seva mirada és tant informada com implacable. A El franquisme, Joaquim Albareda i Jaume Claret han reunit per a l'editorial Eumo una tria demolidora dels textos de Fontana sobre el període. No va ser el seu principal tema d’estudi, però sí una obsessió, un autoimposat deure professional, de memòria i civicopolític.
D’entrada, uns apunts biogràfics. Començant per una família en què "tots els germans compartien l’odi cap al pare", que va abandonar dona i fills per instal·lar-se a Madrid amb una altra. De gran, "va manifestar sovint el menyspreu pel seu fill totpoderós". Quan el 1942 va caure greument malalt, Franco ni el va anar a veure. I què dir del matrimoni amb Carmen Polo, la Collares? Fontana repassa els dubtes raonables de l’embaràs. Ningú la va veure mai prenyada. I les dates no quadren. "Aquests dubtes lliguen amb la manca total de referències sexuals" en els escrits de Franco. Deixem-ho aquí. Misèries ocultes. Anem a la miserable cosa militar i política.
Com va progressar aquell oficial obscur a qui els companys d’acadèmia deien Francisquito –feia 1,64 d’estatura–? Doncs amb la legió al Marroc, on la norma era la brutalitat i la crueltat. El general Batet, en el seu informe confidencial sobre el desastre d’Annual del 1921, parlava d’una tropa que tirava "a força de morfina, cocaïna o alcohol", i s’esplaiava amb Franco: "El comandante Franco del Tercio, tan traído y llevado por su valor, tiene poco de militar, no siente satisfacción de estar con sus soldados, pues se pasó cuatro meses en la plaza para curarse enfermedad voluntaria, que muy bien pudiera haberlo hecho en el campo, explotando vergonzosa y descaradamente una enfermedad que no le impedía estar todo el día en bares i círculos". Amb el cop d’estat del 1936, Batet, lleial a la República, va ser capturat a Burgos i condemnat a mort. Franco es va negar a indultar-lo.
El Caudillo, quina ideologia tenia? "No hi ha res de feixisme en ell. No se sap que mai hagi llegit Mussolini ni Hitler, ni mai va incloure res similar en referències doctrinals. Darrere la seva visió de la història d’Espanya hi ha les mateixes idees comunes a l’integrisme espanyolista, arran de la pèrdua de les colònies de 1898. Es tracta d’un programa de renacionalització que exigeix eliminar la dissidència de Catalunya i una expansió imperial amb tres punts: recuperació de Gibraltar, annexió de Portugal i, sobretot, compensació de l’imperi perdut a Amèrica amb un nou imperi africà que ha d’abraçar el Marroc i l’Oranesat".
L’autèntic programa polític franquista era desfer "el reformisme republicà" democràtic, que estava ben lluny de les vel·leïtats revolucionàries que se li atribuïen. El mètode? La violència –en això sí que imita la modernitat feixista–, que, segons Fontana, no va ser "un accident de la presa de poder, sinó una mesura política estable". I el suport d’una Església ultra que controlava l’educació i la moralitat, bastió d’un règim nacionalcatòlic. El Congrés Eucarístic del 1952 a Barcelona, conegut com l’Olimpíada de l’Hòstia, va donar legitimitat internacional al franquisme.
Fontana també desmunta el mite de la suposadament hàbil relació amb Hitler. "Franco no va ser neutral" durant la Segona Guerra Mundial i no va ser "ni astut ni prudent". "Era prou estúpid per estar cegament convençut que els alemanys havien de guanyar la guerra". El Generalísimo sí que volia entrar en combat amb els nazis, i si, més enllà de la testimonial Legió Còndor, no ho va fer, "va ser perquè Hitler no va considerar que valgués la pena". Va sobreviure a la derrota nazi "a canvi de condemnar el país a l’aïllament i de deixar-lo al marge dels ajuts donats als països de l’Europa occidental" (pla Marshall). És a dir, mantenir-se al poder a costa de la misèria general dels espanyols.
I a força de repressió i revenja: Fontana xifra els executats pel franquisme entre 1936 i 1944 en una forquilla que va de 150.000 a 300.000 persones. Una barbaritat. Pinochet i Videla a Xile i Argentina es queden molt curts. Esclar, Queipo de Llano havia proposat fer desaparèixer del diccionari les paraules "perdó" i "amnistia". Una tètrica ombra que encara ressona en l’actualitat, oi? I després, les presons inhumanes i els treballs forçats, no només per construir el Valle de les Caídos: "A les presons es fabricaven maletes, mobles, joguines, aparells de ràdio, etc. Fins a dates molt avançades, El Corte Inglés venia confeccions fetes a les presons de dones, dirigides i administrades per monges cruzadas".
Qui més es va enriquir? Catalunya, Barcelona. Sobre l’alcalde Porcioles, el qual el maragallisme va voler rehabilitar, Fontana apunta que la seva notaria va concentrar els negocis immobiliaris de la capital, "als quals sumaria la seva participació com a membre dels consells d’administració del Banco Condal, Fidecaya, les immobiliàries de Figueres o el Banco de Madrid, a més de la paperera Inpcasa de Balaguer (possible responsable dels incendis dels boscos de Lleida)". "Quan es va haver de retirar de la política municipal, l’exalcalde era un dels deu homes més rics d’Espanya". Ni la seva figura ni el seu programa de les tres C (Carta municipal, Castell de Montjuïc i Compilació del dret català: caldria afegir-hi una quarta, Corrupció) van evitar que Catalunya seguís sent tractada des de Madrid com un problema, "el problema catalán". Tampoc en això ha variat gaire la perspectiva.
Un altre que es va fer d’or va ser l’aragonès emigrat a Terrassa Demetrio Carceller, pioner i iniciador de la corrupció a gran escala com a ministre de Comerç i Indústria (1940-45). Per acabar, doncs, el fracàs econòmic: l’autarquia no va ser "solament la conseqüència obligada de l’aïllament del règim, sinó una actuació deliberada i profundament equivocada". De 1940 a 1951, la inflació va créixer a un ritme del 14% anual. Manava l’economia negra (l’estraperlo). Només s’exportaven taronges i l’INI va conrear desastre rere desastre. El 1935 Espanya tenia un desenvolupament industrial equiparable al d’Itàlia, Noruega o Finlàndia. Fins al 1959, amb els tecnòcrates de l’Opus, no es va començar a remuntar amb el turisme, les divises dels immigrants i l’entrada de capital estranger. És l’etapa final marcada pel sis-cents, la rentadora i el televisor. S’havien perdut dues dècades, les del gran progrés a la resta d’Occident.
Tot això va ser el franquisme, segons Fontana. Tot això és el que blanqueja Vox. Una dictadura basada en la violència, l’odi, la mediocritat i la corrupció.