Flaubert

Gustave Flaubert (1821-1880) va ser un enorme escriptor: a Madame Bovary va assentar la perfecció estilística com un sine qua non de la literatura; i molts escriptors el van seguir; d’altres encara es pensen que la literatura és cosa de bufar i fer ampolles. Però és una tècnica tan ben definida i normalitzada a través de les retòriques clàssiques -de la Poètica d’Aristòtil a Boileau, almenys-, que no resulta fàcil concebre-la fora dels paràmetres del bell i el bon estil. Plató ho tenia tan clar que considerava els escriptors germans de qualsevol artesà. ¿No ens queixaríem que un fuster ens fes una taula amb només dues potes i reclamaríem que ens tornés els diners? Doncs hauria de passar el mateix amb els llibres: si estan ben compostos, amb períodes ben sonants i amb un argument ben lligat, llavors poden entrar en la definició del que és literatura. Si són un nyap, millor que no es publiquin, i menys encara que es llegeixin. No passa res: l’arxiu de la literatura clàssica és tan ampli, que a ningú no li faltarà mai cosa per llegir.

Per contra, en matèria d’amor i de dones, Flaubert no va ser tan escrupolós -o va practicar la llei del “políticament incorrecte”-. Va escriure un dia: “Les dones ho guarden tot per a elles mateixes. Mai s’hi aconsegueix una confidència total. A tot estirar, el que fan és deixar entreveure alguna cosa; i quan t’ho expliquen, ho fan amb tanta salsa que la carn no s’hi arriba a trobar”. De vegades era molt amable. Referint-se a la seva amiga i gran escriptora George Sand, va dir: “Se l’havia de conèixer com jo la coneixia per adonar-se de tot el que hi havia de femení en aquest gran home; la immensa tendresa que s’amagava en aquell geni. Passarà a la història com una de les persones més il·lustres de França, i una glòria sense parió”.

Quan es va començar a parlar del divorci a la França del segle XIX, va escriure: “Els que s’han casat han de viure junts tota la vida com a escarment per la ximpleria que van cometre en casar-se”. I, de vegades, hi apunta l’ós de Normandia (així li deien), brutal i gran misogin: “Dius que estàs sense parella. A fe que em sembla una cosa molt sensata, perquè considero aquesta espècie força estúpida; la dona és un animal vulgar que l’home ha convertit en un ideal massa bonic”. En canvi, tenia una idea caritativa -molt de l’època- sobre la prostitució: “Potser és una afició perversa, però m’agrada la prostitució per ella mateixa. Mai he estat capaç de veure, sota els fanals de gas, una d’aquestes dones escotades, sota la pluja, sense un ai al cor; igual que els hàbits dels monjos, amb un cordó de nusos, les prostitutes em fan pessigolles a l’ànima en no sé quins racons ascètics i profunds”. La dels genis: una vida difícil de copsar amb un sol traç.