Perdoneu-me l’esquer. Al títol hi he posat Merlí, però pròpiament no parlaré de la sèrie televisiva, sinó d’un llibre, El nen filòsof (ed. Arpa), escrit, això sí, per un professor, Jordi Nomen, que segueix el pensament del nord-americà Matthew Lipman (1923-2010), filòsof i educador que va crear un sistema a partir de la capacitat dels nens de fer-se preguntes rellevants, aquelles que a vegades els adults hem oblidat. El de Nomen no és un manual de felicitat, res més lluny d’això. I tot i que, a partir de contes i obres d’art, fa propostes pràctiques fàcils de seguir tant per a mestres com per a pares, tampoc no és un manual d’exercicis. És un assaig per fer-nos entendre que es pot ensenyar als nens a pensar filosòficament, a distingir entre coneixement, opinions i judicis, a dialogar amb els altres i amb si mateixos, a raonar i enraonar, a qüestionar-se ells i el món. A pensar críticament, en definitiva.

“Una vida viscuda sense reflexió no val la pena”, creia Sòcrates. “Eduqueu els nens i no serà necessari castigar els homes”, deia Pitàgores. Però com? Doncs d’entrada sabent que, seguint Plutarc, el cervell no és un got a omplir, sinó un llum a encendre. I que quan això es fa en grup, es guanya en respecte i tolerància, i s’incorpora l’error com una eina valuosa en el mateix aprenentatge. Perquè la majoria de coses que aprenem les aprenem dels altres. D’aquí la importància del diàleg (socràtic), que es pot practicar a l’escola i a casa i que va més enllà, molt més, dels debats espectacle en què massa sovint caiem els mitjans de comunicació. Parlant la gent s’entén (i aprèn). Aquest és el mètode Lipman i Nomen.

L’autor s’imagina l’infant filòsof “com una persona lluitadora i rebel, que reflexiona per saber què ha d’escollir” i “s’apassiona per canviar allò que considera injust”. Algú a qui cal tractar com un ciutadà, algú dotat d’un pensament curós o sensible, és a dir, que sap preguntar-se com afecta els altres el que fa o diu, “base de tota ètica i tota empatia”. Ep, no es tracta d’aconseguir el nen perfecte, feliç i savi. Sinó que, enmig d’un món en què sovint només donem importància a l’acumulació d’experiències i resultats, tingui eines per aturar-se a pensar, per fer-se preguntes.

En concret, Nomen proposa onze preguntes de la mà de Plató (¿hem d’actuar amb el cap o amb el cor?), Aristòtil (¿com podem decidir allò que està bé?), Epicur (¿el plaer ha de ser la finalitat última dels nostres actes?), Sèneca (¿hem de tenir por de la mort?), Spinoza (¿com es pot aconseguir l’alegria?), Montaigne (¿és important tenir bons amics?), Rousseau (¿per a què serveix l’educació?), Kant (¿què hem de fer?), Nietzsche (¿cal ser creatius per viure?), Wittgenstein (¿cal opinar sobre tot?) i Fromm (¿és més important tenir o ser?)

Com li va dir la guineu al petit príncep d’Exupéry, “és el temps perdut en alguna cosa el que la fa important”. Perdeu el temps amb aquest llibre i veureu que esdevé important per a vosaltres. I per als vostres fills i alumnes.