HE LLEGIT NO SÉ ON

Feu, fills meus, el que us doni la gana

FRANZ KAFKA / EFE Zoom

¿Segur que el pare de Kafka era tan dèspota com el pinta ell?

“Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,/ i puguis caçar molt i passar de política./ Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,/ que hi ha guerres i fa feredat com va el món”. Ho escriu Ponç Pons a l’esplèndid poema Carta de Nadal a mon pare, que acaba amb aquest parell de versos: “Des que te’n vas anar sent es pes d’un gran buit/ i no vull que te moris, mon pare, mai més”.

Però no totes les cartes al pare neixen de l’agraïment, potser perquè no tots els pares són com el de Ponç Pons, que l’única cosa mal feta que va fer en aquesta vida va ser morir-se. A l’altre extrem hi ha la clàssica Carta al pare de Kafka: un memorial de greuges en què el fill retreu al progenitor tots els errors comesos i per cometre. I li retreu, també, els retrets rebuts.

“Des de sempre m’has retret (a soles o davant d’altres persones, perquè no tens cap sensibilitat per la humiliació que això segon representa per a mi: per a tu els assumptes dels teus fills sempre han estat públics) que, gràcies al teu esforç, jo pugui viure tranquil, tip, calent i sense cap privació -recorda Franz Kafka-. Alguns comentaris em quedaren clavats al cervell: «Als set anys jo ja anava pels pobles amb la carreta», «Tots dormíem en una sola habitació», «Teníem sort si podíem menjar patates» [...] Tampoc no nego que hauria pogut gaudir com cal dels fruits del teu treball, tan ardu i reeixit, que n’hauria pogut treure profit i perseverar-hi amb el meu esforç per a satisfacció teva. La nostra distància, amb tot, ho impedia. Sí que podia gaudir del que em donaves, però ho feia amb vergonya, cansament, flaquesa i sentiment de culpa. És per això que només et podia expressar el meu agraïment com un pidolaire”.

Angle Editorial ha tret ara la Carta al pare kafkiana, amb traducció de Joan Ferrarons i Llagostera. El 2009 ja l’havia publicat en català L’Avenç, traduïda per Ricard Torrents. En aquesta missiva, potser la més famosa de la història, Hermann Kafka se’ns mostra com un tirà menyspreable. Una imatge prou convincent, sobretot als ulls dels lectors sense fills o amb fills petits. Els altres potser posaran en quarantena certes afirmacions, perquè ja saben que el judici d’un fill mai és precisament objectiu i que sovint peca d’injust. Sospito que la dosi de ficció que hi ha en aquesta epístola mai enviada (i publicada quan pare i fill ja eren morts) la desconeixia fins i tot el mateix autor.

“Si alguna cosa conec és la dificultat d’estimar els qui estimo”

Som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res. La frase és d’Umberto Eco i no pot estar més ben trobada. Però, a banda de servir-los d’exemple, la temptació d’alliçonar els fills sempre hi és. Els voldríem estalviar unes equivocacions que nosaltres veiem a venir i que ells hauran d’experimentar per la via dura abans d’adonar-se que allò que els dèiem no era tan desencertat com els semblava.

Perdóname no sé decirte/ nada más pero tú comprende/ que yo aún estoy en el camino ”, confessa José Agustín Goytisolo al cèlebre Palabras para Julia. Quanta veritat condensada en aquest no saber dir-li res més, en aquest saber-se encara a mig aprendre.

“Si alguna cosa conec és la dificultat d’estimar els qui estimo. A tots ens costa, aquesta transparència dels sentiments, aquesta entrega neta, aquest abaixar la guàrdia”. Ho admet Ignasi Aragay en un llibre commovedorament honest que mereix una lectura reposada: El món us espera (Empúries). Una deliciosa carta als fills ja adults que esdevé un retrat de la condició de pare i de la condició humana. Un text ferm i alhora autocrític que intenta fugir del sermó perquè seria contraproduent. “Feu, doncs, el que us doni la gana”, diu Aragay d’entrada, tot i que el consell sencer més aviat és aquest: “Feu el que us doni la gana, però feu-ho bé”.