Per què ens fascinen els assassins?

Barcelona"Truman Capote deia que, quan va començar a apropar-se a la història real que seria el centre d'A sang freda, de sobte va tenir un dubte, la sensació que potser n'havia de fugir: li va acabar prenent cinc anys de la vida, cinc anys de malsons. A mi, me'n va prendre set". Qui explica això és l'escriptor francès Emmanuel Carrère, a propòsit del llibre L'adversari (Anagrama, amb traducció de Marta Marfany). Pels volts de Sant Jordi, vaig descobrir que Filmin havia dedicat un apartat al Dia del Llibre. Sota el nom Filmin books, encara hi trobareu novetats documentals vinculades a la literatura. N'hi ha sobre Gabriel Ferrater, Stephen King i Georges Perec, i tot i que vaig estar temptada de començar per ell, la meva passió incondicional per Emmanuel Carrère i per L'adversari, segurament la seva obra més emblemàtica, em va fer decantar per Carrère, el escritor y el asesino (Camille Juza, 2024).

Abans de continuar, us situo: el 9 de gener de 1993, Jean-Claude Romand va assassinar els pares, els fills i la dona. El cas va ser especialment mediàtic, perquè es va descobrir molt aviat que havia viscut en una mentida els últims divuit anys: havia fet creure tothom que era metge i que treballava a l'OMS, però cada dia marxava de casa i s'entretenia com podia, fins que fos l'hora de tornar-hi. De fet, al documental, Carrère explica com va ser d'important per a ell una frase que va llegir a Libération sobre Romand: "Es perdia, tot sol, pels boscos del Jura". Va ser un dels motius que van fer que Carrère quedés fascinat de seguida per aquesta història real, que en volgués escriure alguna cosa. Es va acreditar per poder ser al judici, va enviar una carta a Romand per parlar-hi.

Una de les coses que m'han interessat més de Carrère, el escritor y el asesino és que recull declaracions de Carrère de l'època, però també entrevista l'autor gairebé vint-i-cinc anys després de la publicació del llibre. Parla, amb la distància del temps, de la carta que va escriure a Romand, i que, llegida ara, confessa que potser va ser una mica complaent, tot i que també afirma que no va ser una tàctica, que llavors no en va ser conscient. Al documental hi apareixen veus com la de l'advocat general del cas, que veu sincera la compassió de Carrère per l'assassí però deixa bastant clar que, per a ell, la compassió només ha de ser per les víctimes. És un tema molt interessant que es planteja al documental: per què aquest sentiment per l'assassí, aquest interès? Com el mira, Carrère? Des d'on? Angie David, editora, el posa sobre la taula amb una mirada menys estricta que la de l'advocat: "Un escriptor sempre flirteja amb els límits del que és humanament i moralment acceptable". Carrère ho diu, va sentir por i vergonya per haver-se fascinat per Romand, i l'escriptora Neige Sinno se situa al seu costat: "A mi també em fascina, i em fa vergonya que em fascini".

L'escriptor va abandonar el projecte unes quantes vegades. En un moment determinat va tenir clar que ell no explicaria l'assassinat dels fills, diu, però el cas seguia al seu cap. Romand no era un assassí i prou: en el fet de la mentida, a Carrère li semblava que hi havia una cosa que podia ser universal. Us recomano el documental, perquè aprofundeix en tot això, i em sembla important: no només en el context recent del cas del llibre sobre José Bretón, sinó més generalment pel moment que vivim, de fascinació pel true crime. Potser valdria la pena que ens plantegéssim quin paper hi volem tenir, com a lectors i com a espectadors.