"Exigim massa a la vida i massa poc a nosaltres mateixos"

Abans de l’era d’internet, els mòbils i les xarxes socials, ja hi va haver qui, a partir de la preeminència de la televisió i la societat de l’espectacle –"vivim sotmesos a un remolí d’imatges i ecos"–, va advertir-nos que avançàvem imparables cap a una cultura del narcisisme en un món "caracteritzat per la fe en la ciència i la tecnologia i, simultàniament, per una rebel·lió generalitzada contra la raó" a causa d’unes ansietats que potencien mecanismes de negació. Ho escrivia l’historiador i crític social nord-americà Christopher Lasch a la dècada dels anys 70 del segle XX. Mort el 1994, no va poder veure fins a quin punt les seves prediccions han esdevingut reals. Ara s’ha reeditat el seu profètic assaig La cultura del narcisismo (Capitán Swing, en traducció de Jaime Collyer). Molt recomanable.

Diu Lasch com a conclusió: "Exigim massa de la vida i massa poc de nosaltres mateixos. La nostra dependència creixent de tecnologies que ningú no sembla entendre o controlar ha donat peu a sentiments d’impotència i victimització [...]. Les relacions amb els altres són notablement fràgils; els béns estan fets per ser utilitzats i després llençats; experimentem la realitat com un mitjà inabastable d’imatges parpellejants. Tot conspira a favor de solucions escapistes al problema psicològic de la dependència, la separació i la individuació i en contra del realisme moral que possibilita que els éssers humans acceptin els límits existencials del seu poder i la seva llibertat". Podria estar escrit avui mateix.

Lasch avança molts dels problemes que avui afrontem amb angoixa i desconcert, des de la degradació de l’esport convertit en un negoci que explota cossos i egos fins al nou analfabetisme d’una educació indulgent –a l’escola i la família–, passant per l’antielitisme i el col·lapse de l’autoritat dels experts, la guerra dels sexes, la trivialització de les relacions personals –negació de l’amor romàntic– i la contradicció entre l’allargament de la vida i la por a la vellesa. Cadascun d’aquests capítols mereixeria un comentari a part. També anota l’auge dels feixismes i del terrorisme com a respostes polítiques a la desconfiança en les democràcies liberals capitalistes i els seus líders, a més d’alertar sobre el col·lapse de la història per fer que aprenguem dels errors del passat. "La mentida pública s’ha tornat endèmica", alerta, cosa que ha portat a una desconfiança en el present i en els altres, i a una manca generalitzada d’esperança en el futur. Us sona, oi? Doncs fa 50 anys ja es veia.

Lasch situa "la preocupació narcisista pel jo" al centre de la seva explicació. Hem passat, diu, de l’home econòmic (de l’ètica del treball) a l’home psicològic (narcisista), ferotgement competitiu i obsedit, ja no per la culpa, sinó per l’ansietat. Aquest ésser no té interès ni en el passat ni en el futur, no té una vida interior plena, només l’obsessió de la pròpia imatge, amb somnis de fama i glòria i objectius quantificables a curt termini. Lasch, esclar, no coneixia els likes ni el còmput de seguidors a les xarxes; tampoc l’exhibicionisme de les selfies, tot i que parla obertament del "cultiu del selfy". Tenia clar que anàvem cap aquí. El narcicista "no pot viure sense una audiència que l’admiri", per a ell "el món és un mirall".

El seu retrat és increïblement agut. Ens veu així: "Tous i submisos, molt sociables en aparença, els individus bullen d’ira per dins" i els terroritza la soledat. I adverteix que, en una societat ostensiblement permissiva, que exigeix submissió a les normes però refusa fixar codis ètics de conducta, el declivi de l’autoritat institucionalitzada [que abans ostentaven pares, mestres i predicadors], lluny de rebaixar l’egocentrisme l’ha potenciat, fins i tot l’ha fet més sever i punitiu. Potser aquí és on hem de buscar l’explicació d’aquests adolescents que no es troben i es fan mal: anorèxies, autolesions i suïcidis, o també respostes de violència social.

En el món de Lasch, que és el nostre, amb l’escola, la família i la política en crisi, la societat ha substituït el capellà pel terapeuta, i ha consagrat l’individualisme asocial amb un resultat paradoxal: "La glorificació de l’individu culmina amb la seva aniquilació".