Leopoldo Pomés finalment s’ha autoretratat. No era pecat (Ed. 62) són unes memòries carregades d’anècdotes sucoses, personatges llampants i tendreses diverses. Nascut el 1931, Pomés és d’aquests barcelonins que, a força de sensualitat, va aconseguir burlar la grisor del franquisme. En el seu cas ho va fer amb les armes de la simplicitat i la transgressió convertides en un binomi creatiu. Pa amb tomàquet i cava begut amb porró. La seva és l’ètica del plaer: bon menjar, bones amistats, bon sexe, bons fills, bones idees... El seu pare li va inculcar una elegància senzilla i el plaer (i entusiasme) de la feina ben feta. La mare va morir quan ell era adolescent.
Abans de la guerra havia anat a les escoles Montessori, un bon inici que no van aconseguir espatllar les aules casernàries de la dictadura. Les cotilles morals i autoritàries del règim més aviat van excitar la seva precoç atracció pel mal, és a dir, per les habitacions dels mals endreços, per la figura d’un avi cràpula, per la veïna seductora, les mitges negres de Setmana Santa, les minyones, el cinema, el tenebrisme romàntic de Modest Urgell o els terrats, atalaies de la llibertat prohibida. Als terrats va ser on va fer els primers retrats als amics de Dau al Set: Brossa, Ponç, Tàpies, Cuixart, Tharrats i companyia.
Fotògraf autodidacta, aviat va aprendre a treballar i pensar en imatges, i a guanyar-se la vida amb la publicitat. Però no una publicitat qualsevol: glamur i art. El seu estudi, amb el suport crucial de la seva dona Karin Leiz i d’un altre Leopoldo, l’elegant i emprenedor Rodés, va aixecar el llistó amb campanyes que han passat a la història com les de les bombolles Freixenet, les del brandi Terry, els pantis de Tergal o les màquines d’afaitar Braun, i va concebre i dirigir amb Víctor Sagi la cerimònia inaugural del Mundial de futbol del 1982 i la campanya d’imatge i la pel·lícula per a la candidatura olímpica de Barcelona 92.
Inquiet i creatiu, hedonista i pencaire, no en va tenir prou amb la publicitat, de manera que va convertir la seva altra gran afició, nyam-nyam, també en negoci. Com que no trobava restaurants on li fessin truita a la francesa, amb l’arquitecte Alfonso Milá -amic de truites- va crear el 1971 el mític Flash Flash i després Il Giardinetto.
La seva vida, i les seves memòries, estan poblades d’amics intel·lectuals com Cirici Pellicer, Nèstor Luján, Federico Correa, Òscar Tusquets, Xavier Valls o Francesc Vicens, a més dels pintors de Dau al Set. Per la seva càmera hi han passat Picasso, Miró, Coderch, Cirlot, García Márquez, Cortázar, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Montserrat Caballé, Chillida, Oteiza, però també Gene Kelly, Gwyneth Paltrow -“la pitjor experiència d’un rodatge amb un famós”-, Pierce Brosnan, Estrella Morente, Gabino Diego, Demi Moore, Alejandro Sanz i molts més.
Curiós de mena, Pomés ha mirat molt, ha menjat molt bé, s’ha cultivat i s’ha divertit. Resum final: “Em trobo que soc un pecador recomanat per la doctrina de l’hedonisme, per l’ètica del plaer”.
