BarcelonaLlegint L'horlà, el conte de por de Guy de Maupassant, es pot veure com el gènere de terror està íntimament lligat a la malaltia. L'horlà és un relat escrit ara fa 140 anys que conté tots els tics del terror de la cultura popular del segle XX i, en part, del segle l'actual (com que encara està canviant el món, no sabem què se salvarà de tot el que hem sigut fins ara, potser no quedarà gaire cosa). Per exemple, abans que a les històries de vampirs, a L'horlà apareix la inquietud (anava a dir l'ànsia, com el títol de la novel·la de Whitley Strieber, i com la pel·lícula de Bowie/Deneuve/Sarandon, és a dir, la bellesa com a droga, com a dependència, com a destrucció, respectivament), hi apareix, dic, el cas de no veure's reflectit en un mirall. Això, però, suposa tan sols una mostra de tots els efectes que conté aquest relat.

La famosa por inaprehensible que, després, trobarem a Lovecraft (ominosa, en el seu argot), ja figura en aquest conte constituint la mateixa essència del relat. Amb Stephen King, l'intangible serà una altra cosa, ja que se li atorgarà una raó de ser, encara que no pas física. King pertany a la societat de consum, és un materialista, no filosòfic, sinó d'anar al súper, de manera que al seu terror sempre cal un boc emissari, un àlibi amb la història, ha d'anar enganxat a una biografia. En Stephen King sembla tot més aviat extern, més per accident que per malaltia. El seu terror pertany abans a la traumatologia, és a dir, als traumes. La malaltia de la qual Maupassant ens està parlant a L'horlà és la sífilis. La seva en particular. La que el va matar. Ens la fa conèixer des dels primers símptomes (la febre), i fins i tot apunta que el metge li mana al narrador bromur de potassi (que era amb el que es tractava els sifilítics abans que es descobrís la penicil·lina). A la narració també s'hi troben els fantasmes de la culpa, de sentir-se contagiat i transmissor. La seva història (el que li va passar a la vida) Léon Daudet la va definir com la més tràgica de les lluites internes. Sabia de què parlava. El seu pare, Alphonse Daudet, el creador de Tartarí de Tarascó, va morir d'allò mateix. Avui es fa un altre tipus de terror. Hem canviat la malaltia per les pandèmies i la persona malalta per l'estadística.