Una existència miserable i una obra per donar al món
“L’art, només l’art em pot sostenir. Ah, em semblava impossible deixar el món fins haver-li pogut donar tot el que sentia que estava cridat a escriure, i per això vaig suportar aquesta existència miserable, veritablement miserable”. Són paraules de Ludwig van Beethoven a Testament de Heiligenstadt, la carta que el compositor alemany va adreçar als seus germans el 1802. La llegeix en veu alta en Josep a la Sara a la novel·la Sara i els silencis, de Maria Escalas (Amsterdam). El professor pretén sacsejar l’antiga alumna, que va deixar d’escriure música per afavorir la carrera del marit i que es planteja tornar-hi ara que s’ha separat, estarà de baixa per un càncer i no podrà tocar la viola a l’orquestra que li garanteix la nòmina fixa.
“Si tornes a compondre per entretenir-te, val més que facis altres coses menys complicades i no em tornis a fer perdre el temps”, li etziba el Josep. Posa Beethoven com a exemple: “Estava sord, no tenia ningú al costat, se sentia morir. I tot i així va seguir lluitant. Perquè tenia moltes coses per dir, perquè volia donar al món tot el que ell era capaç de donar. Perquè no podia no escriure. És aquesta l’actitud, ho entens?” L’art contra la mort. I acaba: “Vine amb mi només quan el teu ventre, les teves vísceres, t’exigeixin escriure. Quan no puguis més. Quan sentis que, si no escrius, el que tens a dins et rebentarà”.
L’art bo és el que surt del ventre, del pur centre
La Sara torna de nou a casa d’en Josep i ell insisteix: “Sara, la música no surt del cor. Ni del cap. La música que jo vull que escriguis t’ha de sortir del ventre, del pur centre. Som el que són les nostres vísceres”. I encara un altre dia: “T’ho repeteixo, Sara. No escrius per transcendir. Escrius perquè no pots fer altra cosa. Perquè t’ho demana el cos”.
Escriure perquè no pots no fer-ho. Per no rebentar. Per obeir el mandat de les vísceres.
El dilema d’acceptar diners a canvi d’una novel·la inexistent
He recordat aquesta conversa recreada per Maria Escalas tot llegint les cartes reals que va enviar Lucia Berlin (1936-2004) al poeta Edward Dorn, una figura clau a la vida de l’autora nord-americana. Als vint-i-pocs anys, Berlin estava visceralment convençuda que duia una escriptora a dintre: “Sé que la meva escriptura és dolenta, que no me’n surto... però no soc una amateur... perquè sé que me’n podria sortir... ni que només sigui perquè tinc moltes coses a dir”, escrivia la primavera del 1959. El febrer del 1960, l’editorial Little, Brown & Company li ofereix un contracte, i a la jove Lucia Berlin li agafen tots els mals.
“Em sento tan miserable -confessa a Dorn en una de les cartes aplegades a Welcome home, un llibre memorialístic publicat al món anglosaxó aquest 2018-. Mai havia estat tan espantada i infeliç. Em sap greu que em paguin per una novel·la abans d’haver-la llegit, abans fins i tot que jo l’hagi escrit. A sobre, ara estic obligada a escriure-la i tinc por”. Haver d’escriure sota contracte la bloqueja i li provoca dilemes morals. No vol escriure per compromís, vol escriure perquè sí.
Berlin va acabar desfent el tracte amb Little, Brown & Co i va abandonar per sempre la novel·la que llavors tenia a mitges. Mentre vivia va publicar setanta-sis contes, però el reconeixement a l’engròs li ha arribat de forma pòstuma. Els lectors que la vam descobrir fa dos anys amb Manual per a dones de fer feines celebrem ara -i ho celebrem molt- la publicació d’ Un vespre al paradís (també a L’Altra), amb vint-i-dos relats traduïts al català per Josefina Caball. Una cosa està clara: són textos que surten del ventre. Nascuts de la urgència d’escriure.