BarcelonaL’altre dia vaig dinar amb el pare dels meus fills. Estem separats ja fa uns quants anys, tenim bona relació i treballem junts, així que dinem sovint, això no és una novetat. El que sí que és nou és que, de tant en tant, li parlo de la meva vida amorosa, perquè ha resultat ser un bon conseller. Li vaig explicar la penúltima decepció en el terreny (dono per fet que n’hi haurà una propera, ja ho veieu). “Potser hauries de buscar algú que no sigui de l’àmbit de les lletres i la creativitat”, em va dir. Els meus amics tenen una broma que és “Poetes, no”. Vaig estar-hi pensant: d’on ve aquesta saviesa popular? Per què els escriptors tenim mala fama com a parella? ¿Té algun fonament científic o és només una imatge associada al cinema, la de l’escriptor torturat?

Fa unes setmanes vaig parlar d’un dels estudis sobre creativitat que havia portat a terme el psicòleg i investigador Frank X. Barron a la Universitat de Berkeley, als anys 60. Va concloure que la persona creativa és, en comparació amb una persona corrent, a la vegada més primitiva i més cultivada, més destructiva i més constructiva, més esbojarrada però també fortament lúcida. Barron va fer una altra investigació, aquest cop només amb escriptors creatius. Va observar que se situaven en el 15% de la població amb més propensió a desenvolupar psicopatologies com depressió, mania, esquizofrènia i paranoia. A la vegada, també treien les puntuacions més elevades en mesures de salut mental. Com s’explica aquesta aparent contradicció? Per la capacitat d’introspecció que mostraven. Sembla que l’autoconsciència i l’habilitat de connectar amb els aspectes més foscos d’un mateix pot portar a mostrar simptomatologia associada a la patologia mental. Alhora, aquesta mateixa capacitat comporta més lucidesa i consciència, pròpia i del món, en una combinació única de salut i patologia. És possible que això expliqui, en part, l’alcoholisme d’alguns escriptors com Capote, Hemingway o Faulkner; i també el seu geni.

Així que sembla que, igual que en tantes dites populars (la meva preferida, per tota la veritat que amaga, és la castellana “Si quieres conocer a Pepillo, dale un carguillo”), també hi ha certesa en la fama de neuròtics dels escriptors.

Em pregunto si en aquests moments, en algun restaurant de Barcelona, l’exparella de la penúltima decepció li deu estar dient: “Això et passa per anar amb escriptores!”