Les esclaves de les monges catalanes
Els darrers anys s’ha començat a parlar sense embuts de l’esclavisme dels catalans del segle XIX, que havia quedat ocult. No es pot explicar la industrialització catalana sense els diners tacats de sang vinguts a cabassos de Cuba. Però l’esclavisme té una història secular arreu del món, també a Catalunya. La Roma antiga n’és el paradigma. Amb la caiguda de l’imperi, no es va perdre aquella forma de submissió total que era també un sistema econòmic. Entre els segles V i X hi va haver una llarga transició entre l’esclavisme i el sistema feudal: el pas d’esclaus a serfs (de l’explotació esclavista directa a la indirecta, feudal o senyorial), però van continuar existint els esclaus purs, sovint capturats en guerres, i ara més aviat presents al món urbà, no al rural. De fet, l’ús del terme esclau va ressorgir amb força al segle XIII, en plena Edat Mitjana, amb el tràfic d’homes i dones capturats provinents sobretot de la mar Negra i de les regions del sud d’Europa.
Ja som a l’època on volíem arribar i de la qual ens parla l’obra Esclaves als monestirs femenins de Barcelona a la Baixa Edat Mitjana (1326-1495), de la historiadora Emi Turull Pibernat, publicada per la Fundació Noguera. Una monografia interessantíssima. Ens descobreix una història tant o més oculta que la de l’esclavisme transatlàntic modern i contemporani, i a més posa el focus en les esclaves dones, doblement silenciades. Dones que cosien, netejaven i cuinaven al servei de les monges, tant del conjunt de la comunitat com de forma particular per a les més riques. No eren lliures, però pels indicis documentals sembla que en general eren ben tractades, fins i tot quan emmalaltien. En tot cas, per a les religioses de l’època no hi havia cap contradicció entre les seves creences i el fet de posseir éssers humans en propietat.
Els primers cristians ja van sorgir en el context esclavista del món romà. D’aquí que Pau de Tars (sant Pau) no tingués cap dificultat en acceptar-la. Quan l’emperador Constantí converteix el cristianisme en religió d’Estat, els bisbes mateixos són propietaris d’esclaus. L’Església recomana, això sí, que se’ls tracti bé, però no en qüestiona l’existència. Amb una excepció que no crea escola, Gregori de Nissa (335-394), que la creu il·legítima i la condemna radicalment. Està considerat el primer abolicionista de la història. Al llarg dels segles següents, l’Església catòlica no va contribuir a alterar aquell ordre establert i va garantir l’obediència servil i la submissió dels esclaus i esclaves.
Emi Turull ha posat l’ull en quatre convents. El monestir de Sant Antoni i Santa Clara, fundat el 1236, encara en vida de la creadora de les clarisses, Clara d’Assís, impulsora, juntament amb Francesc d’Assís, d’una religiositat centrada en la pobresa radical i la fraternitat. El monestir de Santa Maria de Pedralbes, instaurat per la reina Elisenda de Montcada un segle després, el 1326 –ara celebra el seu 700è aniversari–, i que de fet no va seguir la regla estricta de Santa Clara i permetia la possessió de béns i rendes. El de Sant Pere de les Puel·les, el més antic, consagrat l’any 945 i que va arribar a la seva esplendor al segle XIII. I el de Santa Maria de Valldonzella, del 1147 i que el 1237 s’incorpora a l’orde del Cister, i que va acollir dones aristocràtiques que no havien de fer vot de pobresa i sovint gairebé ni vida en comú més enllà d'anar a dinar al refectori.
La Barcelona del segle XIII al XIV, capital de la Corona d’Aragó en el seu moment de plenitud, era un gran centre de comerç d’esclaus, que si a patir del segle XI havien sigut musulmans, ara venien sobretot dels Balcans i la Mediterrània oriental: persones tàrtares, armènies, circassianes, búlgares, georgianes... La venda es feia en subhasta pública, "a l’encant", o sobretot en transaccions a porta tancada i davant notari: in camera domus. La majoria d’esclaus arribaven per mar.
Encara a mitjans del segle XV, quan Barcelona havia perdut població i hi vivien entre 30.000 i 35.000 habitants, s’estima que els esclaus eren de 3.500 a 5.000. Eren molts i de procedències molt diverses, cosa que va provocar brots de xenofòbia i criminalització. No cal ser molt agut per fer un paral·lelisme amb el que passa avui amb la població immigrada. Les fugues i el descontrol van portar a la creació el 1414 de la Guarda d’Esclaus de la Generalitat de Catalunya, institució que va ser poc efectiva i es va desfer el 1432. Als que s’escapaven, si eren capturats, nus davant la Llotja, se’ls trepanava i se’ls mutilaven les orelles, i després eren arrossegats pels carrers i executats a la forca.
En realitat, gairebé tothom tenia esclaus, eren a l’abast de tota condició: artesans, menestrals, mercaders, funcionaris, mariners, notaris, metges i per descomptat nobles i eclesiàstics, inclosos clergues i monges. Es venien i revenien. Les dones sovint eren posades al negoci de la prostitució, de manera que anar a parar a un convent era fer sort. Amb la misogínia medieval basada en la imperfecció de la dona, tal com defensaven autors com Eiximenis o el dominic Vicent Ferrer, les esclaves eren l’última baula de l’escala social. El protofeminisme de l’abadessa clarissa Isabel de Villena és una excepció i en tot cas mai va dir res de les esclaves.
Algunes esclaves dels monestirs se’n van sortir prou bé. Per acabar, un cas entre molts dels que explica el llibre: la Llorença, esclava del mercader Nicolau Madrenchs, quan aquest mor el 1421, passa a ser propietat de la seva filla Isabel, de 16 anys, monja de Pedralbes, que li concedeix tot seguit la llibertat. Llavors la Llorença, de 45 anys, decideix quedar-se al convent prestant serveis, però en una bona posició, ja que cada any rep un salari. És possible que la Llorença hagués estat la dida i la mainadera de la Isabel, fet prou comú.