Avui, brodant el paper esgotador de rondinaire que m’he arrogat últimament, us vull parlar dels periodistes literaris. Convé que ho faci ara, que encara em falten uns mesos per treure llibre nou, amb l’esperança que quan arribi el moment ja hauran oblidat tot el que estic a punt de dir. Els periodistes són, igual que els llibreters o els bibliotecaris, uns aliats importants per a l’escriptor.

El problema és que el periodisme és una professió precària i, per tant, la qüestió és fins a quin punt els podem exigir professionalitat si no els paguem com a bons professionals. Però aquest debat és aplicable a tants altres oficis (massa), que m’estimo més no esbarzerar-m’hi.

Agafem les entrevistes, per exemple. Hi ha periodistes que no fan els deures, és a dir, llegir-se el llibre. No s’ho poden llegir tot, esclar, perquè són humans i tenen vida fora de la feina. Si treballes en una agència i cada dia t’envien a entrevistar algú, doncs no, no et pots llegir els llibres. Ara bé, ehem, si vols fer una "entrevista en profunditat" (dues hores o més) a un escriptor que acaba de treure un llibre, aviam, que llavors sí que és obligatori haver-te llegit el llibre, saps? També hi ha els que baixen de l’hort. Allò que t’envien a una tele local (no totes les locals són iguals, però n’hi ha que…!) i se’t planta al davant un periodista: "Així, ¿has escrit un llibre, tu? ¿I de què va?". Us ho juro. I t’adones que ets allà per omplir minuts de tele que no saben com omplir.

Després hi ha els que sí que es llegeixen els llibres, però que tenen vicis. Posem-nos en situació: els periodistes no transcriuen les entrevistes íntegres (i ben fet que fan), sinó que seleccionen algunes preguntes, aglutinen respostes, etc. Una bona entrevista és la que sap condensar el que s’hi ha dit sense ser estrictament literal, però sí del tot fidel al sentit de les paraules. La majoria, doncs, engeguen la gravadora per poder després transcriure-les (una feina ben desagraïda: per transcriure un minut se’n tarden cinc, així que per a una hora d’entrevista en calen… cinc!). Però aquest procés genera problemes de dues menes.

El primer, menys greu però igualment emprenyador, és que alguns et fan parlar un català infecte. Com fan aquesta màgia? Introduint incorreccions sintacticogramaticals. Tu saps que mai de la vida has dit que "t’has caigut", però el periodista ho escriu perquè ell sí que ho diu. O et fa dir "com no ho sabia" (una construcció que odies a mort) en lloc de "com que no ho sabia". O posa en boca teva un "vull anar" on tu saps que vas dir "vull anar-hi", perquè ets incapaç de no posar-hi el pronom. En definitiva, el periodista et fa quedar com una persona que maltracta la seva matèria primera a l’hora de treballar: la llengua.

Però els més perillosos no són aquests, sinó els que a l’hora de fer la transcripció-condensació de cop et fan dir coses que estàs segura que no has dit, perquè no les has pensades mai. Jo què sé, et podrien fer dir: "El conte és un gènere molt superior a la novel·la". De vegades, la tergiversació és gran, d’altres són uns quants matisos que ho tenyeixen tot, i al capdavall et fa l’efecte que la persona d’aquella entrevista no ets tu. Això, a sobre, et planta un dubte dins el cap: ¿i si en un moment de deliri realment vaig dir "m’he caigut"? ¿I si vaig afirmar que els novel·listes són uns merdes i no ho recordo? Et venen ganes de gravar també tu les entrevistes per poder comprovar-ho i tenir-ne la certesa. Però no goses demanar-los-ho; seria massa violent. Tampoc els demanes que corregeixin res; no vols ser més tocapilotes del que ja ets. I, a més, saps que et fan un favor parlant de tu i no d’un altre.

També hi ha els periodistes subversius: els supliques que no diguin una cosa i la diuen, o bé decideixen que això dels espòilers és una collonada, que la gent no llegeix per saber què passa, sinó per amor a la literatura i la llengua, així que se’t carreguen la virginitat del lector, avançant un fet clau de la trama a l’entradeta de l’entrevista o, encara pitjor, al titular. I de vegades et venen amb uns fotògrafs que tenen la dèria que somriguis encara que no hagis somrigut en ta puta vida, ni que estiguessis fent la comunió.

Després hi ha el periodista normal: fa la feina amb professionalitat i pulcritud informativa, però sense gaire brillantor, i els dies que està cansat o que entrevista algú que no li entusiasma es posa pseudorobòtic. Això no se li pot retreure: tots tenim dies bons i dolents.

I, per últim —oh, meravella!—, hi ha els bons, que encara que els dediqui menys espai són uns quants. Et fan una entrevista i després penses que amb una hora han entès el que els explicaves més que la teva terapeuta en dos anys o la teva parella en tota una vida. O fins i tot que t’han entès més que tu a tu mateixa. I hòstia, quin gust quan n’ensopegues un d’aquests. Són ells els que et fan pensar que les entrevistes tenen sentit i ploraries d’agraïment. Gràcies.