Primer autor mediàtic i professional, un autèntic polemista. Irreductible i tenaç. El més influent de la Il·lustració. L’home que ens va ensenyar a pensar i a viure en llibertat. Monàrquic reformista, sense saber-ho, esclar, va preparar el camí a la Revolució Francesa, més per la part de la liberté que de l’égalité. Fraternité? Mai va deixar de cultivar enemics, però va ser molt amic dels seus amics, tant d’ells com sobretot d’elles: va ser un gran amant (i defensor de les dones). Parlem de François-Marie Arouet (1694-1778). Voltaire.

La seva vida itinerant i apassionada, de presoner i exiliat de luxe, indestriable d’una obra ingent (teatre, poesia, història, assaig, correspondència...) que ha passat a la història per Càndid o l'optimisme i Cartes filosòfiques, ens la presenta ara en una fluida i documentada narració biogràfica el biòleg, novel·lista i expert en la Il·lustració Martí Domínguez. Voltaire, publicada per Arpa, du per subtítol La vida del filósofo que nos enseñó el camino de la libertad. Llibertat de pensar i d’actuar al marge dels dogmes de l’Església i del poder absolut dels monarques. Voltaire va fer servir la seva genialitat literària, que als 25 anys ja l’havia fet un autor teatral d’èxit, per gosar dir el que creia, molt més enllà del que tocava. Va ser alhora perseguit i tolerat, admirat i rebutjat. Va provocar fílies i fòbies entre els poderosos i entre el poble lector, cada cop més ampli.

Molts detractors il·lustres van contribuir a la seva fama, convertits en altaveus involuntaris. De nombrosos homes d’església a companys lliurepensadors, començant pel mateix Rousseau, oponent irreconciliable. Als salons epicuris i llibertins, i als escenaris àvids de bons mots, Voltaire regnava per damunt de tots, determinat, càustic, persuasiu, apassionat i enamoradís. Nen precoç i superdotat, el petit Zozo als 3 anys ja recitava de memòria un poema de setanta-cinc versos. Va quedar orfe als 7 i es va formar en un rigorós internat dels jesuïtes. Aviat va brillar amb llum pròpia, no sense abans passar per la tolerant Holanda. El seu ràpid èxit li va reportar també, molt d’hora, problemes greus: el xoc amb el seu pare i, el 1717, l’empresonament a la Bastilla, on es va passar 11 mesos. Així va descobrir en pròpia pell el despotisme. Tenia 23 anys. A la sortida, el seu primer gran triomf teatral, Èdip, un esclat de força poètica i dramàtica que el va reconciliar amb la monarquia i li va valdre una pensió reial anual de 1.200 lliures. Ho va tenir clar: no volia ser un home de lletres més mort de gana. Els diners també feien la llibertat.

A partir d’aquí se succeeixen amants i amigues que són també companyes de lletres. I títols. Plaers i escriptura en un tot indestriable. Esquivant la censura, però no la presó (torna a la Bastilla el 1726), i tastant el primer exili, que, amb 32 anys, el porta a Anglaterra, on el poeta dramaturg descobreix Newton i esdevé filòsof i anglòfil: Locke, Pope, Milton, Addison, Swift, Shakespeare... Àvid d’ambició literària, mai va renunciar a la vida cortesana malgrat la seva mala salut de ferro, típica d’un hipocondríac. El 1728 torna clandestinament a França. El 1734 publica les Cartes filosòfiques d’inspiració britànica, on defensa la llibertat religiosa i carrega contra l’Església, Descartes, Pascal, contra els aranzels i el malbaratament nacional. Amb 42 anys fuig de París per cames, acompanyat de la seva nova amant, la marquesa de Châtelet, Émilie –esposa d’un militar–. És la seva primera parella estable en el marc d’un ménage à trois amb el matemàtic Maupertuis –amb els anys s’enfrontarien– al castell de Cirey. Amor, luxe i estudi en un exili daurat a la campanya.

El 1746 és finalment escollit acadèmic gràcies a la decisiva influència de Mme. de Pompadour, l’amant del rei. Però la mort sobtada d’Émilie el trastoca. Perd el punt d’equilibri entre ser cortesà i criticar la cort. I trenca amb França. Proper destí: la cort de Frederic II de Prússia, on no entraven dones i sacerdots, i que col·leccionava philosophes. Començava de nou. Allí fa el seu Diccionari filosòfic. Però no hi troba el seu lloc. I amb quasi 60 anys, fuig de nou i és perseguit. S’uneix a la seva neboda Mme. Denis, 18 anys més jove i amb la qual ja havia tingut relacions. Esdevé la seva darrera fidel companya d’exili, primer a Ginebra i després al camp, a Ferney, amb pagesos ben pagats sota la seva protecció. Amb 75 anys, el 1759 publica el Càndid, una mena de novel·la autoreferencial vital, directa i irònica, on denuncia l’esclavitud, es mofa de la noblesa i es mostra implacable amb tots els fanatismes i supersticions. Es converteix en un bestseller i el transforma en un activista de la llibertat. L’acabava amb un "Cultivem el nostre hort", crida a conrear la pròpia llibertat. I el gir final: amb 83 anys torna a París sense permís reial, on és rebut pel poble com un heroi i hi mor al cap d’uns mesos.