Calen molts llibres perquè nou de cada deu són il·legibles

“Per què hi ha tants llibres?”, pregunta la Manon, de cinc anys, a l’il·lustrador Tomi Ungerer. “Perquè no n’hi ha prous!”, respon ell. (I jo corro a consultar l’Optimot: sí, en registres informals de certs parlars com el central, la nova gramàtica admet el plural de l’adjectiu prou ). Ungerer ho raona així: “De fet, bona part de les publicacions no valen la pena de ser llegides. Per desgràcia, això suposa un gran malbaratament que cada any costa la vida a milions d’arbres. Però si nou de cada deu llibres són il·legibles, això explica que sempre ens en calguin més, de llibres”. Perquè la lectura és un aliment necessari i, com a tal, no ens en pot faltar.

La pregunta i el raonament formen part d’un llibre molt bonic publicat per Blackie Books: Així és la vida, de Tomi Ungerer (1931-2019), que aplega respostes a un centenar de qüestions reals formulades per infants i adreçades al consultori que tenia l’autor a Philosophie Magazine. “A en Tomi tant se li’n fot, si incomoda algú -explica el director de la redacció de la revista, Alexandre Lacrois-. Allà on és [el dibuixant vivia en un racó remot d’Irlanda, un lloc pràcticament inhabitable de tan salvatge] no li arriba cap ressò de les xarxes socials. La seva independència geogràfica l’allunya de la moral comuna”.

Hi havia una vegada un país on els humans s’exhibien al zoo

Sí, l’enyorat Ungerer responia des d’un paratge fora de cobertura amb una llibertat absoluta. “La llibertat existeix perquè ens la prenguem”, sosté en el pròleg. “Jo em mantinc realista dins l’absurd, com el roure que vol ser conífera quan veu arribar l’hivern”.

“Si em peguen, m’hi puc tornar per defensar-me?”, li demana en Pierre, de set anys. La resposta d’Ungerer, traduïda al català per Jordi Martín Lloret, no és gaire políticament correcta: “Per fer-te respectar sí, què hi farem! Però compte! Un contraatac només és recomanable si estàs quasi segur de guanyar”.

“Està bé que hi hagi zoos?”, pregunta la Rebecca, de nou anys. En aquest cas Tomi Ungerer respon en forma de conte: “Fa uns quants anys vaig visitar un país poblat i administrat per animals. Disfressat de mona, allà viatjava d’incògnit. Vaig descobrir uns zoològics on s’exhibien éssers humans. I vaig pensar: «Si aquests Homo sapiens no estiguessin protegits dins les seves gàbies, ja faria temps que els hauria devorat el populatxo carnívor».

Fer-se gran vol dir acumular experiència i incerteses

Amb l’edat, les preguntes que ens fem no cessen, al contrari. Ho diu Jaume Cabré: “A mesura que m’he fet gran, llibre a llibre, tot és més incert i els interrogants s’han multiplicat”. L’escriptor admet que no sap respondre totes les preguntes que es fa i que li fan: “A l’hora de crear, a l’hora d’escriure, per més experiència que hagi acumulat, no puc oferir res de segur i evident. Fa molts anys que he assumit que, quan parlem d’art i creació, som al regne de les incerteses”.

Edicions Proa ha aplegat en un sol volum tres llibres anteriors de Cabré amb reflexions sobre la creació, l’art i la lectura: El sentit de la ficció, La matèria de l’esperit i Les incerteses. Són llibres que l’ajuden a posar distància amb l’escriptura de ficció i a recuperar l’alè de cara a la següent novel·la. Aquesta versió unificada es titula Tres assaigs. Llegir-los seguits permet constatar que, com diu D. Sam Abrams en el pròleg, “formen una sola obra, dilatada en el temps”. Una obra esplèndida en què Cabré ens obre la porta dels dubtes, neguits i plaers que l’envaeixen quan escriu i quan llegeix. I ens confessa com s’ho fa per transmetre la seva veritat al lector: “Vull creure’m tot el que escric”.