BarcelonaJean-Jacques Rousseau creia que la regla més útil de l’educació no era guanyar temps sinó perdre’l. "Tota una paradoxa venint del fill d’un rellotger" suís, diu Josep Muñoz Redón, autor de L’illa de Rousseau (Octaedro), la narració d’un viatge amb amics a Suïssa a la recerca de l’esperit natural del filòsof ginebrí, un il·lustrat heterodox, romàntic avant la lettre, amant del paisatge i la botànica, dels gats, de les dones (però no del sexe), preocupat per l’educació (però no pels fills: els quatre els va abandonar en orfenats), contrari a la propietat privada (però protegit per nobles hisendats), apassionat per la música (i pel silenci dels boscos), convençut de la bondat intrínseca de l’ésser humà (i de la maldat congènita de la societat).

La Suïssa de Rousseau (1712-1778) era el país més industrialitzat d’Europa, i Ginebra, la ciutat dels llibres: hi havia moltes impremtes. Però no sé si tantes com bancs avui. Ara potser és el més ric. El més feliç? Muñoz Redón i la seva colla d’amics filòsofs hi peregrinen a la recerca de la felicitat resseguint el rastre d’aquell autodidacte rodamón del segle XVIII, precursor de les teories de Charles Darwin i Karl Marx però també del pensament democràtic, el nacionalisme, el liberalisme i, per descomptat, de la Revolució Francesa. Rousseau, tímid i misantrop, és un pou sense fons, contradictori i apassionat.

Durant els sis anys que va viure a Montmorency sota l’empara de Madame d’Épinay, a més d’El contracte social ("L’home ha nascut lliure, però a tot arreu es troba carregat de cadenes"), va escriure Emili o De l’educació, que li va valdre l’exili de França, i La nova Eloïsa, el primer bestseller de la història. Són els dos llibres en què exposa les seves idees sobre l’educació pràctica, moral i sentimental: ni autoritarisme ni permissivitat, pietat i perdó, deixar que es desenvolupi la sensibilitat dels nens i nenes a fi que siguin lliures, que no quedin lligats per l’artificialitat de les regles, que mani la natura de l’infant, el bon salvatge, la innocència. Encara pesa molt, aquest mite desmentit per l’antropologia moderna.

Baixet (feia amb prou feines un metre i mig), amb malformacions congènites a les vèrtebres, la vesícula i el cor, sembla que va patir trastorns bipolars. Caminava molt i ho feia sol. Al final de la seva vida anava sempre abillat amb gorra i vestit armeni, més còmode (i natural, diria ell) que l’encotillada moda de l’època. A més dels llibres, al llarg de la vida arribà a escriure 3.000 cartes. Va bascular del protestantisme inicial al catolicisme i de nou al protestantisme. Algú el va qualificar de "filòsof salvatge", però la veritat és que la seva natura refinada, ètica, el va empènyer a una vida de col·leccionista de plantes i dones com si fossin paradisos perduts.

Perdre el temps? Us recomano que us desfeu per unes hores del mòbil i les perdeu llegint aquest assaig divagador, a l’estil Montaigne, del professor jubilat Muñoz Redón, que es clou amb una carta al seu últim grup d’alumnes que no es va atrevir a llegir el dia del seu comiat, una carta que amagava "el missatge rousseaunià que cal ser pacients per descobrir".